La darrera margallada

Es podia llegir ahir en la versió en paper –que és com es diu de fa temps– d'aquest diari. I també en la digital, perquè en quedi més constància. José Manuel García-Margallo ha deixat el despatx no sense haver perpetrat una darrera jugada contra la projecció exterior de la Generalitat. Margallo ha enviat un non paper –que és també com es diu ara– a les principals cancelleries explicant-los com han de tractar els catalans. A trompades. Com feia i farà el govern de Mariano Rajoy. L'exministre d'Exteriors espanyols hi recorda als seus col·legues que no n'han de fer cas. Que l'únic que es pot dirigir als terrícoles en nom dels catalans és el govern espanyol. Un, gran i lliure. I que han de desestimar totes les accions diplomàtiques que vinguin d'aquesta part del món si no porten el segell oficial corresponent del regne d'Espanya. Manuel García-Margallo passava, al començament de la primera legislatura de Rajoy, com una persona més comprensiva que els seus camarades de gabinet. Demanava un tracte específic per a Catalunya, i en consonància amb aquesta idea, ell li n'ha donat un de ben específic: ha convertit el procés sobiranista en una obsessió “exterior” espanyola. Margallo és gat vell i hauria de saber que els estats no atenen observacions ni obeeixen ordres de tercers. Només actuen davant fets consumats i d'acord amb els propis interessos. Si la independència de Catalunya es fa “fet consumat”, ja pot cantar les misses que vulgui José Manuel García-Margallo. O Alfonso Dastis.