LA GALERIA
Idioma per ara prescindible
“I per què, després de dir-me que no, m'escriu emails i whatsapps i m'envia fotos? En fi, un paleto. Joan, com traduiries paleto en català?” Consulta a un servidor, improvisat assessor sentimental d'una noia decebuda per un jove que ella jutja inconseqüent. Responc que paleto equival a taujà, tosc, o bé llanut. I, quant a l'afer que la rebel·la, dic que el xicot deu seguir al peu de la lletra allò tan de serial de tardes: ser-li amic malgrat la fredor epidèrmica. Contesta i diu: “Joan, quines paraules tan rares! Taujà? Qui diu taujà?” Bé: la noia, entre les llicenciatures universitàries que la il·lustren, compta amb la de llengua catalana. Però desconeix el mot taujà i, cert, ningú no el diu, ni molts altres que la lectura ens descobreix. Però, quants connacionals llegeixen, i llegeixen en català? Movem-nos pel catàleg de símptomes i obrim-nos. La primera frase que emeten la majoria de comerços, indústries, caixes, bancs, restaurants... per telèfon, email o en directe és correntment en castellà. Més personal. El canvi de llengua quan l'interlocutor parla en castellà sol ser automàtic malgrat saber que ens entén; TV3 i 8TV hi animen amb exemples a balquena. Ningú no enceta una conversa en català amb qui presenta color de pell cafè amb llet, o torrefacte, o esblaimada; i quants la mantenim si un d'aquests, malgrat les dificultats, ha après català i se'ns hi adreça? Si el forà insisteix, quan caiem de l'escambell del nostre complex, llavors cal llogar cadires per sentir els esgarips que proferim per celebrar que un estranger parla en la llengua de Llull: el darrer heroi nacional, un jove alemany a El gran dictat de TV3. A l'estranger si parlem bé la seva llengua ni en fan cas i, si ho fem malament, posen mala cara o se'n foten. O, impertèrrits, responen en anglès. Llull. Indígenes vuitcentistes i noucentistes colonitzats i emmesellits, deixem que el geni mallorquí –enguany en fa 700 que va morir– segueixi als llims, però bavegem per fer pinya en els 400 anys d'un altre geni, Cervantes, propagadíssim, que no necessita la ridícula aportació que regategem a l'altre. Envernissem l'idioma amb diacrítics i no resolem els corcs que el debiliten, i ens comportem massa sovint com si el català fos prescindible. Per ara, prescindible. Ens ho ha certificat un factòtum de l'Estat: per als jutges, entendre el català a Catalunya pot arribar a ser considerat talment com (literalment) saber ballar sevillanes a Andalusia; una jutgessa de la metròpoli ho ha evidenciat a Lleida exigint subalternitat idiomàtica a unes indígenes colonitzades.