Tribuna
Paraules amigues
Un amic, en Santi Guillen, impulsor de Gent Creativa –un grup que estudia com les activitats creatives ajuden a conformar ciutadania activa–, ha llançat davant meu una frase que reprodueixo: “No es pot entendre que Donald Trump guanyi, si no es té en compte el paper que juga la por. Els americans tenen por.” I vet aquí, que d'una manera tan gràfica com aquesta queda sintetitzada una reflexió que alguns han i hem aprofundit en diversos àmbits i treballs sobre el paper primordial de les emocions a la vida política. Fins fa poc s'ha viscut en la creença que allò que regeix les decisions polítiques és quelcom de raonable, mesurat i objectiu; sobretot si se'ns ofereix ben acompanyat de moltes xifres destinades a anorrear el nostre escàs coneixement de la realitat i, per tant, fer-nos callar. La vida emocional sembla reservada per a l'àmbit de l'íntim, el privat. Cada cop més, però, anem redescobrint que els sentiments i les emocions personals, sovint identificats amb les col·lectives, no solament impulsen moviments socials sinó que arriben a determinar la via política, el destí de milions de persones. Persones, grups humans i decisions polítiques mogudes per les emocions. Sí. Quines? Com actuen? Sense posar-hi nom, sense atorgar-los el paper que juguen no es poden explicar ni els grans desastres ni les grans proeses ni avenços de la humanitat. Seria bo posar-hi noms i fer una bona llista de quines són aquestes emocions. I col·locar-les en el lloc exacte on solem situar les interpretacions racionals. I veure si ens aproximem millor a la complexitat dels moviments i respostes polítiques.
I vet aquí un segon suggeriment que neix com a resposta a la difícil i angoixant pregunta sobre el que ens està passant. Quin és l'origen del malestar actual ben manifest en tants àmbits de la vida personal i col·lectiva. Una altra veu sàvia i amiga, la de Victoria Camps, ens ofereix reflexions poc habituals sobre la vida col·lectiva i sobre les actituds desitjables per afrontar els nostres malestars generalitzats. El seu llibre Elogio de la duda obre perspectives noves sobre les qüestions de sempre conjugades en el nostre present. I ho fa malgrat que en aquesta època de respostes ràpides i senzilles el dubtar, posar en qüestió, plantejar preguntes i relativitzar no resulten “ sexis”. En tots cas, planteja visions ben útils per millorar la convivència humana: fugir dels dogmes, dels etiquetatges, de les idees monolítiques. Propostes que es fonamenten en grans pensadors, alguns de clàssics i d'altres més moderns que han reflexionat sobre els eterns conflictes que els humans encarem en tant que individus lliures i alhora en tant que sers socials i sobre els quals Freud va extensament escriure en el seu clàssic: Malestar de la Cultura.
Les paraules amigues ens diuen que si comprenem millor el que passa, possiblement actuarem i viurem millor.