Productes de proximitat

Ja fa uns dies que funciona: ara s'han de consumir productes de proximitat. De quilòmetre zero, també en diuen. Sobretot en el camp del menjar. El restaurant que no té al costat un hort o un galliner ha passat a ser suspecte. Els que serveixen peix i estan situats a prop de mar han guanyat molt amb l'exigència i passen la mà per la cara als de més d'interior perquè sembla que el llobarro hagi estat pescat des de la finestra de la cuina al moment que l'has demanat.

Els sucs de taronja han de ser de taronja. Diran que és una animalada, però quan va sortir la Fanta la gràcia consistia que aquesta beguda no contingués cap taronja i que el gust de cítric fos aproximatiu. Semblaria que la seva introducció no hauria d'haver obtingut en aquesta costa llevantina cap adhesió perquè tothom coneixia el sabor que volia suggerir, però és que la Fanta va venir quan la llana va deixar de ser llana, el fil va deixar de ser fil, la fusta va passar a ser fòrmica i el tabac va ser Marlboro. Tornem a exigir taronjades de taronja.

No tothom. I és que mentrestant, en paral·lel o en coincidència i sense ser qüestió de preu, seguim ingerint hamburgueses i altres viandes la matèria primera de les quals vés a saber d'on prové i quant temps fa que està difunta. O en el vestir: els nostres pares es cobrien amb roba confeccionada a Sabadell, Terrassa, Igualada o Mataró, destinacions pròximes. Ara les etiquetes indiquen que les peces han estat fetes al Vietnam i amb elles posades anem a fer-nos servir un enciam acabat d'arrencar pel cuiner. Com més anem més barrejat és tot i la proximitat i l'autenticitat que ara s'imposen no són indicatius de canvis de tendències sinó de superposicions. Hi ha cases on conviuen mobles de caoba, de fòrmica i d'Ikea. L'única certesa del “món global” és la Coca-Cola, per cert inventora de la Fanta. El meu amic Jaume sempre diu que la Coca-Cola té èxit al marge de totes les modes perquè és l'única beguda, l'aigua inclosa, que fa el gust que promet: de Coca-Cola, que ningú, ni aquí ni al Vietnam, no sap el que és o el que hauria de ser i que no para d'expandir-se des del quilòmetre zero d'Atlanta.

Un dia que vaig ser a Dublín, em van arrossegar a la fàbrica Guinness dient-me que com que la cervesa perd molt amb els transports, al bar que hi ha en aquella casa en tastaria de no marejada i sublim. Jo, que dec tenir el paladar cerveser a passeig, no vaig saber establir gaires diferències. Només puc dir que el noi que ens va servir i que va causar l'admiració dels meus acompanyants per la manera precisa com va calcular l'espuma d'aquell producte d'exacte quilòmetre zero va resultar ser un al·lot mallorquí que es pagava els estudis d'anglès fent de cambrer.