Objectes perduts

Com hauríem rigut, Manuel Foraster, si haguessis pogut venir a la presentació del teu llibre pòstum, Sabadell Grand Central, Nova York Rambla, l'ultim de la trilogia Foraster de fora. Va parlar Antoni Marí, l'editor, i va repetir paraula per paraula el que havia dit en la presentació del primer volum, fa cinc anys. Del llibre que ens havia convocat, ni un mot. No devia voler afegir cap adjectiu encomiàstic que t'haguessis pogut perdre. Va parlar també Luis Quintana, una aportació, suposo, de l'editorial Tusquets, que edita majoritàriament en castellà. Vaig saber que es deia Luis Quintana l'endemà, llegint la crònica de l'acte a La Vanguardia, perquè ningú no ens el va presentar. Què és allò que no diu La Vanguardia? Luis Quintana havia quedat parat que escriguessis bé i amb llengua genuïna. Es veu que quan emprèn un llibre en català sempre té por que caigui en els Pastorets. I què tenen de mal els Pastorets? A més, quins Pastorets? Els de Ramon Pàmias? Els de Folch i Torres? Calla: devia voler dir En Patufet, la publicació infantil d'abans de la guerra. Ja ha llegit Quintana alguna de les pàgines viscudes que la revista publicava? Ja ha llegit Joan Endal o les aventures d'en Massagran? Ha vist mai els Pastorets, de Folch i Torres o de Pàmias?

En Joaquim Sala-Sanahuja, amic teu des de petit que després t'havia acompanyat en excursions per França i que també és de Sabadell, no va parlar ni del llibre primer ni del segon ni del tercer. Va fer una cosa més valuosa: donar-nos les claus per llegir-los o per entendre alguns passatges, sobre la base que els de Sabadell sou especials. Veniu de la Colla de Sabadell, del sentit de l'humor mig poca-solta, mig dadà, practicat Joan Oliver, Armand Obiols, Francesc Trabal... Aquest últim és l'autor de L'home que es va perdre, que evoques al llibre en un fragment que el teu fill, en Raju, va llegir al final de l'acte. Vam saber que a Sabadell per dir “Plou” dieu “Ves que plou”. “Ves”, imperatiu de “veure”, no “vés”, d'“anar”. En la teva absència han suprimit aquest diacrític i ara no sabem si a Sabadell veieu la pluja darrere els vidres o heu de sortir i mullar-vos. A Sabadell es va obrir un cafè. Una senyora hi anava cada dia i es limitava a mirar la televisió en silenci. Ningú no li coneixia la veu. Fins que un dia a la televisió van aparèixer uns mariachis que tocaven l'arpa. La dona es va girar a la taula veïna i va dir: “Sonen bé, les arpes”. Des de llavors aquell cafè va ser per a tothom de Sabadell Les Arpes. Ho va explicar en Sala-Sanahuja, amb qui al final de la presentació hauries anat a sopar “una mica” per seguir parlant de Sabadell, de França i dels objectes perduts i no retrobats. Jo m'hi hauria afegit, amb l'Antoni Marí, que em va dir que també t'enyora i li agrada riure.