L'actual majoria parlamentària catalana va encetar aquesta legislatura esborrant qualsevol dubte sobre la determinació d'aconseguir un estat propi. Amb aquesta declaració, ja no es tractava només de convocar masses al voltant d'un lema sinó de fer que les institucions catalanes agafessin el relleu de les entitats per transformar les voluntats en fets. És l'hora de la política, es va dir aleshores. I des d'aquell moment, el govern, el Parlament i molts ajuntaments han estat treballant en aquesta direcció. La prova més evident la tenim en el creixent nombre de càrrecs electes catalans als quals se'ls va obrint investigació judicial. La determinació dels governants espanyols –emparats en la seva legislació i en un evident pacte d'immobilitat constitucionalista– és perseguir, detenir, jutjar, inhabilitar i, si cal, empresonar tots els càrrecs públics catalans que actuïn contràriament a la reconsagrada constitució espanyola. Ells també han passat pantalla i les admonicions catastròfiques han esdevingut punicions: ja no hi ha driblatges sinó guitzes i cops amb una entusiasta complicitat arbitral. I en vindran més. Podem fer tantes manifestacions com la nostra tossuderia aguanti però això només els emprenya. L'única manera de fer-los trontollar és demostrar que darrere de cada un dels encausats n'hi ha milers de preparats per substituir-lo. Preguntem-nos si hi estem disposats.