La pedra i la lluna

Dilluns, de nou a dos quarts de deu del matí, va caure pedra a Mataró. Devia ser un fenomen molt local perquè no vaig sentir ningú de fora que en parlés i perquè et giressis per on et giressis es veia un cel molt blau. El núvol que va fer caure la pedra i un ruixat intens era rosa i estava centrat sobre nostre. El pati del col·legi El Torrent va quedar blanc, i els mestres hi van fer sortir els nens perquè es meravellessin. Ho vaig veure en unes fotografies que van circular per la xarxa. Vaig pensar que aquella nit no podria veure la superlluna que hi havia anunciada, però després els núvols es van trencar, va sortir el sol i el cel es va mantenir serè tot el dia.

La pedra té el costum de foradar les fulles de les plantes. Les dels plàtans que hi ha al carrer de casa es van mantenir com si res. Ni una incisió, ni una rascada. Tenim els plàtans malalts. A la primavera floreixen amb la verdor que cal esperar-ne, però així que les fulles s'han desenvolupat una mica agafen una coloració blanca, es recargolen i tanquen en elles mateixes i a l'estiu projecten una ombra escarransida que no refresca. Ve la tardor, i no cauen sinó que es mantenen a les branques mal els caigui una pedregada. Semblen de metall, i es comporten com els metalls, que ignoren les obligacions estacionals. Quan el carrer es va reurbanitzar, l'arquitecte va voler reduir la plantació de plàtans, que ja començaven a mostrar símptomes de malura, i substituir-ne alguns per arbres d'altres espècies. Un activista es va encadenar a un plàtan. L'Ajuntament va ser sensible a la protesta i els plàtans es van mantenir. Llavors alguns van celebrar la proesa i la decisió municipal, però ara molts ens ho mirem d'una altra manera. Hauria convingut la reforestació. Aquests plàtans no es poden presentar enlloc.

Al migdia vaig llegir que el fenomen lunar que s'esperava per al vespre era una enganyifa. Veuríem la lluna amb el diàmetre de sempre perquè l'ull humà no pot apreciar l'acostament a la terra que aquell dia havia de fer. Ho vaig divulgar a la família i als amics i també en el programa de televisió on vaig participar a la tarda. Em van acusar d'esgarriacries i de posar aigua al vi. En sortir de la televisió, la lluna era immensa. Però altres vegades, i sense el pretext de la superlluna, ja es veu amb aquestes dimensions, sobretot quan acaba de sortir i està baixa. Un nuvolet zigzaguejant la migpartia, i em va fer pensar en el símbol dels cotxes Opel (a l'època de Salvat-Papasseit aquesta imatge s'hauria trobat poètica). Es va alçar i empetitir. Potser sí que era més lluminosa que altres nits.

Quan l'home va arribar a la lluna una amiga em va dir que li havien “desmitificat” l'astre preferit i que mai més se'l miraria com abans de la profanació. Tantes coses se'ns desmitifiquen...