Retorn al passat

Dilluns passat va presentar-se un nou document de l'anomenada “tercera via”. La declaració no és excessivament innovadora: aposta per la “participació activa” de Catalunya “en la governabilitat de l'Estat”, defensa “el respecte a l'estat de dret, al principi de legalitat, el diàleg i el progrés”; i, finalment, adverteix que “la polarització” actual no permetrà “millorar l'autogovern”. Res de nou en l'horitzó, doncs, llevat de la coincidència, en un mateix acte, de personatges actius del socialisme català amb antics dirigents d'UDC.

La presentació del document coincideix amb els 20 anys del pacte del Majestic, la gran fita de la política del “peix al cove”; d'un autonomisme construït des de la perversió més absoluta, a través d'un estira-i-arronsa esgotador que posava de manifest, acord rere acord, el fracàs del model territorial del 1978. En tot cas, val la pena no oblidar que mentre CiU i el PP consumaven aquell pacte, el PSOE es llançava a la muntanya per a combatre'l amb vehemència. Felipe González, per donar-ne exemple, va arribar a “oferir els seus vots al PP perquè no claudiqués davant les demandes de CiU”. El PSOE, doncs, feia de PP (o de PSOE, tant se val); una prova més de la coincidència dels dos partits en la defensa d'un determinat model d'estat. Durant trenta anys, doncs, bona part de la classe política catalana es va esforçar per “millorar l'autogovern” i es va implicar en “la governabilitat de l'Estat”. I ja en coneixem el resultat.

En tot cas, qualsevol proposta que passi per un acord amb Madrid hauria d'incorporar un manual que ens expliqués com s'ho faran i amb quins suports pensen comptar. Però, per damunt de tot, ens hauria d'aclarir per quin motiu caldria trair el mandat de la ciutadania, que va apostar, de forma majoritària, per construir un nou estat; i, encara més majoritàriament, per fer-ho a través d'un referèndum. Perquè avui, agradi o no, la societat catalana no aspira a retornar al passat, sinó a construir un nou futur.