La llei dels més forts

Segons l'informe de política lingüística corresponent a l'any passat, el català continua naufragant en dues mars salades i hostils. L'ús de l'idioma propi de Catalunya és residual, com sempre i com sol passar, a l'administració de justícia i al cinema. Trinxeres irreductibles. Els successius governs i consellers de la Generalitat ho han intentat tot en aquestes dues jungles i han fracassat de manera reiterada. Al cinema, contra les grans empreses nord-americanes i contra els exhibidors. A la justícia, contra l'Estat i els seus funcionaris. Només un 8,4% de les sentències que es van perpetrar l'any passat a Catalunya van ser redactades en l'idioma constitucionalment cooficial. Pel que fa al cinema, la xifra destarota encara més: un 3,7% de les pel·lícules es van filmar originàriament, es van doblar o es van subtitular en català. Oscar al residu. Totes les lleis i totes les normes que han intentat pal·liar aquesta desigualtat també aquí s'han estavellat contra una pantalla d'intransigència. Els lectors amb una certa memòria en la selva de la informació actual deuen recordar que els exhibidors catalans fins i tot van fer un dia de vaga “contra la imposició de les quotes”. Com si ells no les imposessin. I què més diu l'informe? Diu que molta gent entén el català i que molta però menys diu que el parla. Això diuen. Però després només cal parar l'orella. I constatar que molts carrers de Catalunya són com els jutjats i els cinemes. Sort de l'escola. I no paren d'envestir-la...