‘Nacionalidad y región'

No era el que molts catalans haurien volgut, però es va acceptar com a mal menor. En comptes de definir Catalunya, el País Basc i Galícia com a “nacions”, l'article 2 de la Constitució del 1978 les anomena “nacionalitats”. Per si no ho recorden, la redacció és aquesta: “La Constitució (...) reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.” És a dir, les “nacionalitats” tenen un rang superior, o així ens ho van vendre en aquell moment, que la resta de les “regions” espanyoles. Per aquest motiu, les “nacionalitats” van accedir a tenir autonomia d'una manera més ràpida que les “regions”. Tot i que Catalunya, cal recordar-ho de nou, ja havia recuperat el seu autogovern força mesos abans, relligant d'aquesta manera, en un fet polític que molts semblen obviar, la legalitat de la Generalitat republicana amb l'actual institució.

Tots sabem, però, que, des del primer moment, les coses no han estat així. Primer amb el “cafè per a tots” implementat de manera ben ràpida amb autonomies, amb tot el respecte, ben artificials, com Múrcia, la Rioja, Cantàbria o Castella, on mai hi havia hagut demanda d'autogovern. Més endavant va venir la Loapa, l'intent socialista de pervertir encara més el sistema, afortunadament aturat en part.

En la mentalitat i en la manera d'actuar espanyoles l'esperit d'harmonització ha persistit tots aquests anys. De fet, s'ha accentuat. Amb el PP, només faltaria, però també amb el PSOE, promotors d'un federalisme d'aparador, incapaços d'entendre la realitat del seu estat, contraris, fins i tot, a tirar endavant estratègies que han aprovat, encara que siguin tan descafeïnades com la declaració de Granada. Els últims a apuntar-se al carro són, naturalment, els de Ciutadans, que no dubten, sempre que poden, a igualar Catalunya amb la resta de les autonomies. En vista d'aquest panorama, encara n'hi ha que albiren alguna esperança per a Catalunya dins Espanya? Il·lusos.