Tribuna
Mentiu-nos
Sovint sembla que basta que una paraula entri en l'esfera de l'acció política perquè quedi absolutament desvirtuada. La política i la seva retòrica tenen un poder esclafador; agafen qualsevol concepte i el converteixen en una pasta innòcua i sense sentit, en pur soroll insignificant a còpia de repetir-lo. Ha passat amb la paraula populista, que ara mateix no significa gairebé res; és una etiqueta que es van penjant els uns als altres, sense cap fonament ni rigor. A més, populista és una mofa gratuïta quan, des de la denúncia, el polític només fa que aprofundir en allò que assenyala; qui més acusa l'altre de populista més probabilitats, ara mateix, té d'acabar sent-ho.
Des del victimisme omnipresent, tothom se sent perseguit. Si el populisme és alguna cosa, en rigor, és perquè es basa a fer sentir a la massa de votants que estan sent enganyats per una minoria que aliena i tergiversa. La nova esquerra és populista de la forma clàssica, contra les elits econòmiques i polítiques. Però la vella dreta és populista quan atia les pors de les majories, fent creure que arriben “els comunistes” o els enemics de la pàtria (“els secessionistes”), tots els que destruiran les institucions del benestar o “trencaran” el país.
La irrupció de Trump a la política nord-americana i ara ja a la Casa Blanca ha tornat a posar la paraula antisistema damunt de la taula. Que un empresari que ha fet fortuna dins un ordre econòmic sòlid –amb l'especulació immobiliària– i amb el suport de les lleis i la fortalesa del dòlar es consideri a si mateix antisistema no deixa de ser, com a mínim, ocurrent. Veure Trump –que també ha estat un fenomen televisiu i un protagonista infatigable de la premsa del cor– a casa seva, envoltat de sofàs daurats i de llums de cristall de roca dient que és antisistema és, sobretot, literari; recorda aquell genial banquer anarquista que es va inventar Fernando Pessoa.
Perquè potser estem parlant d'això: de quina manera els grans enemics del sistema no són les minories radicals que fan la viu-viu a les perifèries de la llei —aquests, al sistema, no li fan ni pessigolles—, sinó els grans acumuladors de poder, que poden arribar a ser capaços de rebentar-ho tot per caprici, estultícia o simples ganes de divertir-se. Veurem què farà Trump, en aquesta línia. En honor de la veritat, els grans antisistema han acabat sent els emprenedors; els introductors de noves tecnologies o innovacions en el consum, que han capgirat el món, les lleis de l'economia i fins i tot les relacions personals. Ara mateix, com sempre ha estat, no hi ha res més antisistema que la cultura; només la cultura pot fer de resistència contra les dinàmiques més estúpides de tot plegat. No hi ha res més antisistema que el pensament, encara que sigui per enfortir allò que El Sistema té de més acceptable. Pensar és distingir i diferenciar.
La por de ser relacionat amb les institucions tal com estan instaurades acaba portant tothom a qualificar-se d'antisistema. Hi ha un descrèdit enorme (i injust) entorn de la democràcia i del sistema econòmic, però fer-li creure a la gent que la solució és refer-ho tot és una mala estratègia, que prepara el terreny per als futurs demagogs. Les falses promeses ho deixen tot a punt per a la irrupció dels curanderos de la política. Quan la política comença a tornar-se més emocional que racional, més basada en les creences i manies personals que no en la veritat del que hi ha –les possibilitats derivades dels recursos disponibles, sobretot: el pressupost tot ho limita– es prepara el terreny perquè a la llarga es quedin el botí polític els mentiders i els venedors de fum. Hem d'esperar que l'independentisme, com a corrent polític, no fracassi a l'hora d'aconseguir el seu projecte; si ho fa, la deriva populista se l'emportarà cap al descrèdit.
Tenim ja, a casa nostra, els antisistema populistes ben assentats en alguns càrrecs preeminents. Personatges que han fet carrera qualificant-se d'antisistema, que han apel·lat a les masses insatisfetes contra les classes dirigents arrogants i ineficaces per guanyar eleccions. Quan han ocupat els despatxos, però, tampoc no hem vist grans millores: han acabat endollant els seus familiars, abusant del poder, mentint i tergiversant, i adoptant davant dels problemes solucions més cosmètiques i de propaganda que no el talent i la inventiva. No basta assenyalar els problemes amb fúria justiciera; cal també la solució factible amb l'assumpció inevitable dels seus costos. És quan no volem escoltar la veritat i ser tractats com vertaders adults quan demanem a crits que se'ns menteixi.