Actors de doblatge

Ha corregut la veu que sóc un entusiasta defensor del doblatge, i els actors que es dediquen a suplantar recitatius originals em van convidar a intervenir en l'acte que van fer en defensa de doblar més pel·lícules al català. El doblatge i els subtítols són un mal, perquè l'ideal fóra que tots estiguéssim afavorits pel do de llengües, però són un mal menor, i, entre l'un i l'altre, jo trio el doblatge. Per motius pràctics, ho he dit sovint, i també sentimentals. El cine és el meu aliment des de petit, i entre la màgia del cine sempre hi he comptat la veu dels dobladors. S'entendrà, doncs, que en la meva intervenció no només defensés el doblatge en català, com s'esperava de mi, sinó també el castellà de quan tot del cine em meravellava.

Acabada la intervenció em vaig barrejar amb els assistents. Jordi Boixaderas em va dir que estava “acollonit” perquè mai no havia sentit una defensa tan arborada del doblatge. Boixaderas el conec de veure'l al teatre. La majoria dels altres no els coneixia, per la fesomia, de res. També estaven contents. Tot d'una ho vaig entendre: els actors de doblatge, a diferència dels que donen la cara, no només van pel carrer i no els saluda ningú, no solament no reben aplaudiments, sinó que sovint són objecte de censura. La indiferència ve de l'anonimat. La censura, dels que consideren el doblatge una traïció. El seu nom no surt mai. La crítica no els valora, ni per mal ni per bé. Necessiten, doncs, amor i adhesions. L'ofici d'actor s'ho porta? N'hi ha d'altres amb semblant exigència: mestres, metges, policies... Arnold Schwarzenegger, amb rostre de Joan Carles Gustems, em va dir: “Doblar bé és molt difícil.” Fer-ho bé sempre és difícil. La pega és que no t'ho reconeguin.

Al final de la pel·lícula Farenheit 451 unes persones s'han refugiat en un bosc per aprendre's de memòria els llibres prohibits. Un és, i així l'anomenen, Guerra i Pau; l'altre, Moby Dick; l'altre, Madame Bovary... Circulant amb l'orella dreta per la sala de la Pompeu Fabra on es va celebrar la sessió de l'altre dia, un era Al Pacino; aquella, Scarlett Johansson; l'altre, un robot de La Guerra de les Galàxies... Els hauria abraçat a tots. A falta d'actors originals, els seus intèrprets. El doblatge també és això.

Sobre el doblatge circulen supersticions per desprestigiar-lo. La principal, que va ser un invent de Franco. Franco no va fer bé ni això. Qui estudia el doblatge? La història, l'evolució, els intèrprets... Un dia a la Filmoteca em van dir que en aquella casa de cap manera. Són recalcitrants. Si fessin un cicle de grans doblatges, i en tinc uns quants al cap, quedaríem parats. Em va venir a saludar un senyor. Li vaig preguntar si també era doblador. “Sí, jo doblava el mut dels Germans Marx.” Visca el doblatge i l'alegria.