El ‘déjà vu' de la Devesa

Parlar de la Devesa, el seu pla especial, els usos, el futur del parc, la connexió amb la ciutat, és com un déjà vu, no ho dic per la reedició de la campanya “Salvem la Devesa”, que molt encertadament ha iniciat la plataforma ciutadana que porta el nom del parc, sinó perquè dècada rere dècada és reobre el debat sobre aquest espai ciutadà amb aspectes i arguments molt similars als pretèrits. Canvien els actors de totes les bandes, però la Devesa continua allà impassible al pas del temps, encara que amb les branques i fulles dels arbres tremolant davant la darrera ocurrència del govern municipal de torn.

Del que s'ha escrit podria posar molts exemples, però crec que el referent és el llibre que Narcís Jordi Aragó va escriure el 1980, La Devesa, paradís perdut. Si bé anys més tard en un article titulat La Devesa, paradís recuperat, publicat a les planes de les Fires de Sant Narcís del Punt Diari, el mateix autor feia una revisió d'alguns aspectes del seu llibre. En aquest article, Aragó es mostrava esperançat pel futur del parc, somiava un paradís retrobat i recobrat, a partir dels plans i les accions projectades en aquells moments. Ens parlava dels estudis de l'època que feien els tècnics Emilio Leyera i Lluís Polo, treballs que ja aleshores alertaven de l'existència de molts arbres malalts. Un diagnòstic corroborat després per l'enginyer Narcís Motjé, que ha estat qui durant més anys ha tingut cura del manteniment dels arbres de la Devesa. Una massa vegetal, els plàtans, que han estat tractats sovint amb massa indiferència. Aragó ens tranquil·litzava dient que tindrem plàtans per anys si s'adopten les mesures adequades per a seva conservació i el seu tractament. La cosa demanava el manteniment i la reposició immediata de les baixes que es puguin produir.

Si la supervivència dels arbres estava garantida, el veritable problema pendent de la Devesa era, per una banda, “dotar el parc de tot el que li falta, prèvia eliminació del que li sobra”, i per una altra, enllaçar-lo harmònicament amb la trama urbana i vital de Girona. Després l'escriptor i periodista gironí dedicava una bona part de l'article a imaginar la crònica que podria escriure l'any 2000 sobre la situació del parc. En molts aspectes la va encertar. El cert és que aquest parc en cada bugada perd un llençol, en cada planejament perd força en la seva musculatura com a espai natural, i esdevé més dèbil com a parc urbà.