Picasso

Fa 33 anys, Pierre Vilar reflexionava sobre la cultura catalana i les aportacions successives fetes de les capes que han sobreviscut a la tria de la mort. I deia: “No dubtem gaire, però, dels parentius de forma entre tal dibuix de Picasso i tal fragment de fresc romànic, dels parentius, en el codi dels colors entre tal composició de Miró i el tapís de la Creació. Aquesta supervivència evident, en etapes diferents defineix bé això que hem anomenat una cultura que ací té la sort d'ésser copsada pels ulls”.

Molts anys abans, el 1936, Christian Zervos, l'autor del catàleg raonat més extens i complet de l'obra de Picasso i director de la revista Cahiers d'art va escriure una carta a Picasso des de Barcelona, que ara s'exposa al MNAC. Zervos explica al seu amic que ha fet un recorregut ampli per Catalunya i que ha escrit un llibre, amb moltes fotografies, sobre L'art català del segle X al segle XV.

El llibre de Zervos, editat en francès a París, en alemany a Viena i en anglès a Londres i Toronto, era un completíssim inventari de l'art català medieval que s'havia salvat de la revolució. I Zervos deia a Picasso que estava convençut que li agradaria molt. Ara, el MNAC ens proposa una part d'aquell “bell somni d'història amb miralls múltiples” que havia seduït Pierre Vilar i ens acara l'obra de Picasso i peces del museu del seu fons d'obres del romànic, que també havia impressionat tant Picasso quan les havia vist als museus o al territori.

Aquest diàleg fructífer, aquesta modernitat impregnada de les peces medievals per la mirada atenta de Picasso és la proposta intel·ligent que ens fan els comissaris de l'exposició. Girar el mitjó no impedeix, però, constatar la relació dialèctica que s'estableix entre la modernitat intrínseca del romànic i la influència d'aspectes de l'obra de Picasso en una nova manera de veure i d'entendre l'art del passat i del present, com volia Vilar.