Fascinats pel comandant

El castrisme a Catalunya mereix estudi a part. Unes magres línies no poden reflectir la fascinació que sent una part important de la societat –la més influent– per la figura de Fidel –dit així: Fidel, perquè Castro sona més distant i fins i tot reticent. El Comandante va il·luminar la vida de les generacions que començaven a aflorar en els anys 50 i 60. Gent nascuda sota el franquisme i, en bona part, crescuda contra el règim. Fidel –Castro– va impulsar una revolució espardenyera, es va guanyar el fervor popular, va desbudellar la dictadura de Batista, va desafiar els Estats Units i els va humiliar derrotant els contrarevolucionaris a Bahía Cochinos, i encara va rematar la jugada amb la instal·lació de míssils soviètics, i després es va convertir en una icona de l'“internacionalisme proletari”, guiant accions a la resta del continent americà i a l'Àfrica. Tot això el va portar a l'altar, per sota del Che, elevat a la categoria de màrtir rebel a Bolívia. Aquestes imatges de Castro desborden per a molts catalans qualsevol altra versió o prevenció. Poc hi compten la repressió que el règim castrista ha allargat dècades a Cuba contra tota discrepància –queda sempre minimitzada o disculpada–, la devastació econòmica que pateix l'illa –justificada sempre per l'embargament nord-americà– o el personalisme providencialista del líder –perquè se'l mereix–. Fidel és un mite, i els periodistes que s'atreveixen a insinuar l'anatema dictador semblen demanar perdó amb els ulls. I així anem.