Igualtat o expropiació?

Hi ha un aspecte clau que uneix les esquerres i les dretes. La vella i la nova política. La que no se'n va i la que no arribarà. Cal augmentar la despesa pública, cal controlar el dèficit, poc o molt, i, per tant, cal aconseguir més ingressos. Ingressos públics vol dir més impostos. En aquesta part del món més sensat la gent decent té clar que hi ha d'haver tantes prestacions socials com pugui ser. I que tothom ha de pagar impostos d'acord amb els seus guanys. La gent decent té clar també que, efectivament, l'Estat ha de vetllar perquè prevalgui el criteri d'igualtat. Amb accés universal a la sanitat o a l'ensenyament. Al progrés. Però la gent més sensata sap també que això s'aconsegueix amb equilibris. Si “els rics”, que sempre acaba volent dir els contribuents que cotitzen, paguen massa, deixen de ser “rics”. Llavors s'aconsegueix “la igualtat” a la cubana. Per baix. Empobrint la població. I una societat pobra és una societat que, en efecte, ha aconseguit “la igualtat”, però que no pot garantir les prestacions socials que ara es consideren, en aquesta part del món, irrenunciables. Hi ha gent que quan diu “igualtat” vol dir realment “expropiació”. Govern de l'Estat i Generalitat quadren pressupostos i dèficit aquests dies amb una rifa d'impostos. La varietat de propostes es fa infinita. Acabarem pagant més. Tots. No només “els rics”. Fins ara els partits es diferenciaven per si apujaven les taxes del tabac o l'impost de successions. Ara ni això. Ara tots volen apujar-ho tot.