Nadons amb mòbil

Mira que se n'inventen, d'anglicismes, per no haver de dir rebaixes a les rebaixes i compra compulsiva a la compra compulsiva. Aquests dies, entre milers d'anuncis sobre el Black Friday, un nou informe de l'Instituto Nacional de Estadística (INE) confirmava que els catalans utilitzem el telèfon mòbil a l'entorn de cinc hores diàries. Desconec si han tingut en compte diferents segments de població, però molts nens ja tenen mòbil als nou o deu anys. Al ritme que anem, aviat els regalarem l'smartphone quan neixin. Ja ens hi anem apropant: vas al restaurant i veus pares que dinen mentre els seus fills juguen amb la pantalleta. Fins i tot, algun nen de mesos s'entreté amb un mòbil que la mare li ha posat a les mans perquè calli i no destorbi la conversa. Queda lluny el temps en què l'avorriment servia com a eina creativa. T'avorries i inventaves jocs. No puc dir que els resultats estadístics m'hagin sorprès gaire. He proposat a un grup d'alumnes adolescents que escriguin com se senten quan no tenen mòbil. I fan afirmacions com les següents: “Quan han passat dues hores sense, ja no aguanto més... El dia és llarg i avorrit, necessito el mòbil ja!” o “si els meus pares me'l confisquen el cap de setmana, no ho puc suportar”, “és espantós, se m'acumulen totes les fotos i els vídeos de Snapchat”, “no puc aguantar estar sense el seu apreciat amor que m'ajuda a distreure'm”. Una minoria d'alumnes admet que el dejuni smartphonià pot tenir algun avantatge: “Potser així parlo més amb la gent.” Només dos alumnes afirmen no tenir mòbil i un d'ells comenta: “No vull ser una d'aquelles persones que està dotze hores mirant la pantalla. M'agrada més jugar amb el gat. Estic més tranquil, perquè el pitjor són els grups de WhatsApp: el mòbil es posa tota l'estona a sonar i només diuen ximpleries.” Em pregunto si aquesta és l'educació que voldríem per als joves. I si no és possible fer compatible l'ús del mòbil amb la conversa familiar i el joc verbal; si no pot coexistir el soroll continuat amb el silenci necessari que permet la deglució de tanta informació –o desinformació– i si algun dia no canviarem de rumb per asseure'ns cara a cara i dir-nos tot allò que importa de debò. Les estadístiques se centren a qüestionar quina és l'edat aconsellable o correcta per tenir mòbil. Però tot està perfectament dissenyat i preparat perquè gastem força pressupost i ens fem addictes a la pantalleta. I a sobre, si ho dius, et titllen de poc menys que vintage o diplodocus 0.0. Jo continuo pensant que molts nens estan saturats d'imatges (més aviat violentes) i els fa falta avorrir-se per buscar entreteniments creatius. Molts dels trastorns que pateixen nens i adolescents van en augment, i la majoria són de tipus adaptatiu i afectiu. És una qüestió d'escolta i d'atenció real, d'equilibri entre tenir i ser. Es tracta de saber utilitzar la tecnologia en pro del benestar i no pas de banalitzar la vida en pro de la tecnologia.