El PSOE de Díaz

Molt va patir el PSOE a l'hora de concedir l'indult a Mariano Rajoy perquè pogués ser investit president de la nació més vella del món. Els diputats socialistes semblaven patir un atac de feridura quan van haver de prémer el botó roig. Però ràpidament li han trobat el gust. És el PSOE de Susana Díaz, que encaixa com anell de boda al dit amb el front nacional que Rajoy sempre havia somniat. Perquè ell n'és l'amo, del front i del nacional. Els socialistes territorials han acordat amb el ministre Montoro el sostre de dèficit que els proposava. Qui n'ha quedat al marge és Ximo Puig. Encara li passa poc. Entre els socialistes andalusos i els catalans, els valencians havien d'haver-se decantat pels veïns de llengua i interessos, però van triar la via andalusa. El corredor central. També el PSOE ha pactat amb el PP el nou salari mínim i es poden apuntar uns guanys de trenta pessetes. I més coses que passaran i més acords que vindran. Tot això vol dir que populars i socialistes encarrilen els pressupostos a duet. Divendres al matí els comentaristes de la ràdio popular clamaven: “Eso no es un consenso; es apareamiento.” El substantiu és intraduïble. El PSOE i el PP s'han apareado. Qui n'ha quedat al marge és Albert Rivera. El líder de Ciutadans es pensava que el seu partit faria de frontissa necessària, però el front de populars i socialistes l'ha deixat desapareado. L'oposició espanyola ara és només Podem. En trauran profit? D'entrada, PSOE i PP són uns. Grans i lliures. Pobre PSC!