El diàleg es diu Soraya

El Par­tit Popu­lar ha pro­cla­mat als vuit vents que aquesta és la legis­la­tura del “diàleg”. La intenció és com és. Falsa i tram­posa. “A la fuerza ahor­can”, diuen on beuen anís Cas­te­llana. Quan el PP pot devasta i arrasa. Quan Mari­ano Rajoy gau­dia de majo­ria abso­luta no pac­tava res. Ara diu que vol pac­tar-ho tot, però con­ti­nua sent Mari­ano Rajoy. Fins i tot el govern, el govern d'ells, ha fil­trat a El Mundo, bassa pròpia, que volen “pac­tar” amb Car­les Puig­de­mont les pro­pos­tes que el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat va por­tar a La Mon­cloa. Totes, tret d'una, és clar, l'única que paga la pena i que podria pagar el viatge. Convé refiar-se'n? De cap manera. Mari­ano Rajoy és tan hàbil i Susana Díaz, tan poca cosa, que el “pacte” del PP serà l'escor­xa­dor del PSOE. Pot­ser alguna ànima càndida es pensa encara que la neces­si­tat ensu­crarà els popu­lars. Els popu­lars no es fan dolços ni amb sucre de canya. Per cons­ta­tar l'abast real de la mani­o­bra només cal con­tem­plar la vice­pre­si­denta del govern d'ells expli­cant-se. Soraya Sáenz de San­ta­maría con­ti­nua sent arro­gant, inflada, lle­pada i la més llesta de la classe. Però en la seva classe només hi ha el PSOE. El “pelotón de los tor­pes”, en deien a l'escola fran­quista. Sáenz de San­ta­maría con­ti­nua impar­tint doc­trina de la fe, des­tri­ant entre bons i dolents i empas­ti­fant el verb. Si Soraya és el diàleg, la Reial Acadèmia de la Llen­gua hau­ria de can­viar l'entrada al dic­ci­o­nari. O reduir-la només a les expres­si­ons diálogo de sor­dos i diálogo de besu­gos.