Diàlegs sobre el diàleg

Poques vegades s'havia parlat tant sobre el diàleg o, com a mínim, d'una manera tan poc fructífera. Al final, hi ha més diàlegs sobre la suposada necessitat del diàleg que diàleg en si. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el nou delegat del govern a Catalunya, Enric Millo, es van reunir ahir al Palau de la Generalitat. El segon afrontava la trobada per obrir noves vies de diàleg que el primer no acaba de veure per enlloc si s'analitzen els fets. Des que va començar l'anomenada operación diálogo, amb què el govern espanyol intenta exhibir portes enfora la seva presumpta flexibilitat davant de les múltiples demandes del govern català al marge del procés, han abundat les declaracions i contradeclaracions sobre un diàleg més estèril que mai, o tan eixorc com els últims anys, segons com es miri. I així, des dels mitjans hem anat abundant sobre un diàleg inconcret que s'ha anat nodrint a cop de titular.

Alguns s'inflen com un globus cada cop que pronuncien la paraula davant del micròfon, estirant-ne cada síl·laba dins la boca: di-à-leg. Com si assaborissin un bombó a càmera lenta o manxessin la bombolla d'un xiclet. Perquè el diàleg és d'aquelles paraules que s'han de mastegar bé abans d'empassar-se-les. El primer que la menystingui serà culpat de l'enrocament, així que més val deixar-la anar a poc a poc i a la cara de l'altre, que davant de la voluptuositat verbal sempre serà un radical. Més que de dialogar, del que es tracta és de semblar que es dialoga. Com si apel·lant a les virtuts del diàleg s'avancés. Si no hi ha sotracs imprevisibles, el 2017 s'agreujarà el conflicte català amb els processos judicials oberts, l'organització del referèndum del setembre i la tramitació de la llei de transitorietat jurídica. A Madrid saben molt bé que hauran de poder dir que han intentat pactar, encara que no hi hagi moviments de fons. Ben mirat, els diàlegs sobre el diàleg poden resultar la mar de productius.