Aniversari feliç?

La Constitució espanyola compleix 38 anys. Per ser exactes, l'efemèride correspon al referèndum que l'aprovaria, celebrat el 6 de desembre del 1978. La Carta Magna entrava en vigor el 29 de desembre d'aquell mateix any. L'aniversari se celebra avui entre els reiterats elogis d'aquells que la consideren no només plenament vigent sinó pràcticament immutable, però amb la sensació estesa que, gairebé quatre dècades més tard, i amb permís per recordar i versionar aquella cançó de la Jurado, “se'ns ha gastat de tant usar-la”. O de tant invocar-la.

Aquells 169 articles precedits d'un preàmbul i seguits de quatre disposicions addicionals, nou de transitòries, una de derogatòria i una de final s'han erosionat a mesura que els erigits en guardians del text constitucional n'han anat restringint la interpretació. I han aixecat murs per limitar i fixar sense matisos la literalitat dels articles. Com el 150.2, el que diu que l'Estat pot transferir o delegar als territoris matèries de competència espanyola i que veus autoritzades com la de Javier Pérez Royo i Francisco Rubio Llorente veien com la via d'entrada per autoritzar un referèndum a Catalunya. Una porta que el Congrés, de la mà del PP i del PSOE, s'ha encarregat de tapiar més d'una quinzena de vegades. I a còpia de taponar camins, la Carta Magna s'ha anat empetitint. Concebuda com un punt de trobada, ha acabat convertida en cotilla incòmoda que no deixa respirar. I de la qual un es vol desempallegar.

En l'operació diàleg –diguin-li façana–iniciada pel govern estatal, consistent a rebaixar el to i insistir a voler parlar, sense dir exactament de què, la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, acceptava fa uns dies abordar “amb prudència”la reforma de la Constitució. Això vol dir debatre més aviat poc i en tot cas mai perquè els catalans puguin decidir el seu futur. Tota reforma serà, sens dubte, restrictiva. I hi ha encara qui ho aplaudeix. Com l'aniversari.