Opinió

Vuits i nous

Últim tango

“Els espectadors són còmplices de l'acció de Marlon Brando i Bertolucci

S'ha tornat a saber. La famosa seqüència de L'últim tango a París en què Marlon Brando sodomitza l'actiu Maria Schneider amb la mantega com a lubricant, no va ser un fingiment dels actors o ni tan sols una relació consentida, sinó que l'actriu va ser agafada per sorpresa i penetrada de debò després que l'actor i el director de la pel·lícula, Bernardo Bertolucci, ho haguessin maquinat així. Es veu que volien d'ella un reacció natural davant l'acte “contra natura”. He dit “s'ha tornat a saber” perquè Bertolucci ja havia desvelat el fet penible fa tres anys. S'han repetit, també, els dicteris contra el director i l'actor, i la sanció moral ha arribat als espectadors que van fer cèlebre aquella seqüència. Els catalans que van anar en massa a Perpinyà a veure L'últim tango es pensaven que desafiaven la censura, els duaners, la moral nyonya i Franco en persona, i que realitzaven, encara que només fos visualment, una acció d'alliberament sexual. També política, perquè els crítics més conspicus van trobar que aquest era el sentit profund de la pel·lícula. De fet ja anava bé: si deies que anaves a Perpinyà per la mantega et titllaven de marrà però si deies que ho feies pel “missatge” que la mantega duia escrita passaves per un conscienciat. Ara aquells peregrins cinematogràfics, que tenen de seixanta anys en amunt, es troben que van assistir a un acte d'abús sexual i de menyspreu per la dona, i són per aquest motiu còmplices de l'actor i el director. El director ha confessat i s'ha mostrat contrit, però li ha valgut de poc: “Ara em miraré les pel·lícules de Bertolucci d'una altra manera”, exclamava algú. “També les de Marlon Brando”, afegia un altre. “Què n'heu de dir, els que vau aplaudir L'últim tango?” Brando se n'ha anat a l'infern amb la culpa. Què han de fer, què hem de fer, els aplaudidors? Per començar, no parlar mai més de la pel·lícula. Com si no l'haguéssim vista. Dissimulem.

Sempre arriba l'hora d'haver-nos de penedir de fets pretèrits. Els pecats de joventut sembla que quedin perdonats amb l'edat, però deuen ser mortals de necessitat perquè no hi ha manera que siguin esborrats sinó que d'una manera o altra ens els acaben retraient. Ara mateix, la devoció per Fidel Castro. Sí: molts catalans van admirar el comandante. Poden aportar atenuants històrics i ignorància, poden mostrar penediment, però no hi ha res a fer. Mil articles els han tirat a la cara el pecat de violentar la democràcia. La ignorància no justifica l'incompliment de la llei, o una cosa així. Sempre torna la trona. Érem a L'últim tango. Bertolucci hi va introduir el factor que la desprestigiaria. Bé: la pel·lícula també era la història d'una autodestrucció. Els que pensàvem que era una obra artística i política i, anar-la a veure, una acció antifranquista, obtindrem clemència?