Vuits i nous
Tardor a l'illa
Un últim apunt sobre la meva recent estada a Menorca. Amb un salt em desplaço de Maó as Castell. A Cala es Forns, que a l'estiu bull a totes hores, només hi ha un bar obert. Tots els altres bars, restaurants i comerços estan ostensiblement tancats. Podria deprimir, però ja m'està bé. Un senyor trafiqueja en una barca. La seva dona l'espera al moll. Quan el senyor salta a terra, la dona l'ajuda perquè no caigui. No es veu ningú més. M'assec al bar obert i demano un cafè. Me'n cobren un euro rodó. Ara hauria de fer memòria, però diria que a l'estiu aquest euro es multiplica per dos o per tres. Una au treu el cap i l'amaga dins l'aigua. No en sé el nom. El que em ve al cap no el dic perquè em sembla que correspon a una au d'aigua dolça i no vull fer el ridícul. Els coloms que piquen engrunes de pa són coloms, d'això n'estic segur. I la barca del senyor? També deu tenir un nom. A casa tinc el mar a cinc minuts a peu, i del mar no en sé res. N'hi ha per plorar.
A Maó de nou. A l'estiu, Maó encega, tan blanc. A la tardor tot es matisa i fa millor cara. Quin descobriment. Sento una gran cridòria, com si a prop hi hagués una manifestació o la sortida d'un col·legi. Una manifestació política o escolar a quarts de quatre de la tarda d'un dissabte? Les veus vénen del Mercat del Peix, situat prop de l'església del Carme. Hi entro. Les parades ja han tancat, però tots els bars que hi ha són oberts. Una multitud de joves, asseguts o a peu dret, hi prenen cerveses a morro. Trobo que l'activitat és més pròpia del vespre que d'aquesta hora, però m'informen que a Maó va així. A la plaça de la Miranda contemplo el port. Es diu Miranda per la vista que s'hi veu o perquè la plaça està dedicada al polític i benefactor maonès August Miranda? Li ho pregunto a un senyor que em diu que viu allí i el deixo parat. No hi havia pensat mai. Els llocs petits optimitzen recursos.
Més vistes del port des dels carrers que n'ofereixen una visió elevada. Prop de l'església de Santa Maria veig una porta oberta. Una senyora em convida a entrar-hi. És l'antiga casa del rector, convertida en museu: sales d'estar-hi i de reunions, biblioteca, el dormitori del rector, el del bisbe quan venia, el de la majordona... Quan m'ensenya el de la majordona, la dona em fa l'ullet. Els mobles corresponen a l'estil menorquí del XVIII. Els anglesos van ocupar l'illa aquell segle sense discutir la religió catòlica. La senyora em té preparada una sorpresa. Obre una finestra i aquesta sí que és, de totes, la millor vista del port de Maó. A la dreta la Mola, a l'esquerra la silueta llunyana del Toro. Noi, el rector. Com és que mai no havia penetrat en aquest museu ni n'havia vist l'entrada? La llum estival em devia enlluernar. La senyora em diu que demana tres euros per la visita, i n'hi dono quatre.