Humiliació i generositat

La distància emocional, intel·lectual i política entre Catalunya i Espanya és ja tan abismal que cada cop sembla més evident que tota negociació o diàleg sobre la sobirania (que d'això es tracta, no pas de llengua, finançament o reforma constitucional) serà inexorablement posterior al trencament, per establir les condicions del divorci, i possiblement obligats per instàncies internacionals. La visita de Soraya Sáenz de Santamaría n'és un bon exemple. El que aquí hom entén com una humiliació a Madrid es veu com un enorme gest de generositat. A Catalunya, la imatge profundament colonial de la vicepresidenta instal·lada en un despatx de la delegació del govern, tot rebent els caps indígenes d'un en un, és francament humiliant. A Madrid, per contra, el viatge a la perifèria es percep com un pas de gegant, un acte de generositat i fins i tot d'humilitat. El president Puigdemont convoca una cimera amb els signants del Pacte pel Dret a Decidir. Aquí s'interpreta com un acte de generositat política, perquè la crida inclou els que no són independentistes però defensen que els catalans han de poder votar per triar el seu futur. A Madrid, la visió és una altra: “És una exigència dels radicals de la CUP”, diu el portaveu del govern. Quin diàleg pot haver-hi quan les distàncies són tan siderals? Fins i tot en el cas que el canvi de tarannà del govern espanyol fos sincer –que no l'és pas– una entesa prèvia al referèndum és del tot impossible.