Fem l'última

Som a les aca­ba­lles d'un 2016 con­vuls i assor­tit. Les muses s'ama­guen de qui les busca i els amics sem­pre donen un cop de mà. Us podria par­lar del buit, el res a dir, el més val callar, el tot queda escrit, el pot­ser cal parar. Podríem deba­tre la teo­ria de les cor­des, però l'espai se'ns escurça. Fóra bo dir el Nadal, sinònim d'àpats, regals, tor­rons i altres obli­ga­ci­ons. Em fa man­dra. O de vellut i saba­tes, de ves­tits i rebai­xes. Fei­xuc. De la pro­li­fe­ració de tra­duc­ci­ons del romanès o de la lite­ra­tura de la sang. De la nova apli­cació catòlica que et geo­lo­ca­litza el capellà més pro­per per con­fes­sar-te, una demència més d'aquest món de pen­jats. Podria anun­ciar Para­dise, la comèdia que Nico & Sun­set (Oriol Vila i Raquel Sal­va­dor) estre­nen demà al Poli­o­rama. Seria curiós, també, saber quants lli­bres s'han de ven­dre per poder com­prar un capó. Can­viar el “siente un pobre en su mesa” per “siente un escri­tor en su mesa”. De Ronaldo no, que diuen que no se'n pot par­lar. Però com diu en Gui­llem, la meva columna i jo som amor i se li fa estrany que parli de cap altra cosa. O sigui que us can­taré Fes-me la per­ma­nent, el meu últim lli­bre, publi­cat pel Cep i la Nansa, l'edi­to­rial d'en Quico Mes­tres. Sense fal­ses modèsties, és un text fet de mate­rial sen­si­ble, una novel·la de frag­ments, molècules, gotes de sang i llàgrima a parts iguals. Saiola és l'ena­mo­rada més sin­cera de la seva època. Lle­gi­reu un viatge pel pen­sa­ment d'una dona que escriu car­tes al diari al seu ins­pi­ra­dor. Poseu-me al tió, no us fallaré.