La targeta extraviada

Vaig anar a fer gasolina a una àrea de l'autopista que en té una de bessona a l'altra banda, en sentit contrari, i em van donar un val perquè m'estalviés dos euros en la pròxima provisió. Al cap d'uns dies vaig carregar el dipòsit a la gasolinera de l'altra banda. Vaig exhibir amb tota naturalitat el val, i la noia de la caixa em va informar que no m'era útil perquè la gasolinera bessona pertanyia a una altra marca. “A la competència”, em va dir amb un punt d'orgull i un altre de menyspreu gremial. Jo que m'havia pensat que de tan pròximes compartien els dipòsits i les canonades per sota i que els empleats se saludaven cada matí d'un cantó a l'altre units per l'amistat i el comitè d'empresa... Em vaig mirar desolat la gasolinera inassequible. Ara diguin: com volen vostès que jugui mai a la rifa si fins i tot quan el premi sembla segur alguna cosa ho esguerra? No jugo mai a la rifa. Ni a la Grossa, ni a les altres. Ni una participació. Res. Amb el val als dits vaig estar convençut més que mai que la meva actitud abstencionista era la correcta.

Un parell de dies més tard vaig anar a treure diners al caixer automàtic. On era la targeta de crèdit que afavoria l'operació? Ni rebuscant per les butxaques més recòndites apareixia. Me l'havien robada? M'havia caigut? Si l'havia perduda, hi havia en aquell moment algú que se n'aprofitava? Vaig entrar en pànic. Vaig trucar a un número de la central del banc i me la vaig fer bloquejar, que és el que cal fer en aquests casos. L'operació, em va dir el noi que em va atendre, va ser satisfeta. Podia passar a recollir la targeta substitutòria al cap de “quatre dies hàbils”. Li vaig preguntar si en les últimes hores la targeta havia estat feta servir i em va contestar que, un cop anul·lada, li era impossible accedir a les transaccions. Vaig consultar els moviments a través de l'ordinador. L'última despesa que hi figurava era la de la càrrega de gasolina. Vaig quedar tranquil, però no gaire. ¿I si el substractor o el que l'havia trobada s'havia comprat un parell de sabates o un collaret i el càrrec encara no havia arribat? Unes altres reflexions van ser pitjors: et fas vell, no et fixes en els noms de les gasolineres i tot ho perds. Aviat no podràs sortir sol de casa.

Passant ahir per l'autopista, un pressentiment em va fer entrar a la gasolinera del segon dia. Vaig anar a la caixa i em vaig identificar. La noia va estar contenta. M'esperava. Em va restituir la targeta, tancada en una bossa de plàstic segellada. “Se la va deixar aquí al taulell; vaig sortir a cridar-lo però ja havia arrencat.” Ara què haig de fer? Jugar a la rifa? A més, què caram, si el banc ofereix un servei permanent per a despistats és que de targetes se'n perden moltes, entre els joves i els de la senectut.