El tió de Nadal

A casa no vam fer mai cagar el tió. No perquè els meus pares fossin “conservadors”, com va dir en una tertúlia de la ràdio en Cristian Segura citant de memòria el llibre El nét del pirata on ho explico, sinó perquè eren finolis i qualsevol evocació escatològica quedava descartada. Ara que ha sortit: en Cristian Segura, que fa bones cròniques a El País, serà un gran periodista si conserva aquest aire de despistat i de venir de l'hort que el caracteritza. Sembla que no hi sigui, surt de vegades amb ciris trencats que no saps cap on conduiran, però al final tot el que diu acaba lligant i és oportú. La gent es refia dels despistats, i la confiança és un bon actiu en periodisme. A més, anem sobrats de savis o dels que es fan els savis. A Cristian Segura tot sembla que el sorprengui. En periodisme, la capacitat de sorpresa no s'ha d'extingir mai. Feia dies que volia parlar bé de Cristian Segura perquè m'agrada estar atent als joves que em relleven i valorar-los, i el tió de Nadal me n'ha donat peu. Tot lliga, si es fa lligar.

En la mateixa tertúlia, Empar Moliner va fer observar que Josep M. Folch i Torres, en tota la multitud de contes de Nadal que va incloure en les seves Pàgines viscudes de la revista En Patufet, no es va referir mai al tió. Els seus personatges segueixen a tot seguir les tradicions nadalenques però en cap narració surten uns nens que facin provisió de regals a còpia de donar bastonades a un tronc prèviament peixat de mandarines. Potser Folch i Torres també era finolis. Potser els pares van construir el repertori nadalenc llegint les Pàgines viscudes. Potser és que hi ha famílies que han fet cagar el tió i altres no, segons una topografia que ara no em veuria amb cor de fixar. No tothom celebra Nadal igual. Per Nadal és quan les parelles joves s'adonen que s'han casat amb un estrany.

Els pares van tenir néts, i es van adherir entusiastes al tió. Coses estranyes. Aquell tronc, rescatat d'un piló de llenya, encara corre per casa. Està desproveït de qualsevol tret antropomòrfic a diferència del que presenten el tions que veig a les fires. El pare, que era dibuixant, podria haver-hi aplicat ulls, boca i nas, però se'n va abstenir. No vaig pensar a preguntar-li si de petit havia fet cagar el tió, ja que en sabia la fesomia tradicional.

El caganer, és clar, tampoc no havia poblat el nostre pessebre. El Nadal abans de morir, però, el pare el va omplir només amb variacions d'aquesta figura, el naixement a banda. Era independentista quan no ho era ningú i va considerar que el caganer ens representava perquè érem tots una colla de cagats. No l'havia vist mai així. Ara el caganer i el tió arriben a Amèrica, diuen. Entre altres motius, perquè Catalunya s'ha donat a conèixer al món amb el reclam de la independència.