El diàleg empresonat

Fa dies que el govern del Partit Popular ha començat a desplegar l'anomenada “operació diàleg”. Els dos conceptes (PP i diàleg) semblen antagònics, però l'operació existeix i ha començat a difondre's amb força des dels aparells de l'Estat. L'acudit no rau només en l'existència d'aquesta operació, sinó en el fet que qui la lideri sigui Soraya Sáenz de Santamaría. La vicepresidenta s'ha passat quatre anys renyant-nos, derivant a la via judicial allò que era incapaç de resoldre a través de la política; però ara es mostra disposada a capitanejar el diàleg, i fins i tot anuncia que ens visitarà cada dos per tres per fer-se “imprescindible, confondre's amb l'ambient”.

No cal menystenir les bondats del diàleg. Parlar, conversar, és sempre necessari i esdevé un pas imprescindible per a l'acord. Però és evident que no només parlant la gent s'entén. A més a més de dialogar, cal estar disposat a negociar. I negociar vol dir reconèixer la legitimitat de l'altre, saber de què es discuteix i mostrar-se disposat a cedir i acordar. Sense aquests ingredients, el diàleg es pot perllongar durant anys, però esdevé un instrument absolutament estèril per resoldre els reptes de la societat. La vicepresidenta ha anunciat que vol treure la pols a les demandes que Carles Puigdemont va traslladar a Rajoy, però ja ha advertit que té “instruments de tota mena per impedir que se celebri un referèndum a Catalunya”.

El problema no rau només en el fet que, després de quatre anys d'involució i prepotència, el PP vulgui presentar-se ara com el govern del diàleg o en el fet que aquest diàleg estigui sotmès a la negativa a escoltar l'opinió de la ciutadania, sinó també en la paradoxa que se'ns vulgui vendre aquesta operació mentre s'amunteguen les causes judicials contra responsables públics i quan alguns ciutadans es veuen abocats a la presó. Més enllà de les operacions de maquillatge, doncs, allò que fa el govern del Partit Popular amb el diàleg és empresonar-lo.