Nadal 1975

Deu o dotze catalans que fèiem el soldat a la caserna Cala Corb des Castell i que ens havíem quedat sense permís vam decidir que el dia de Nadal organitzaríem un dinar que seguís les pautes del que és típic a les llars de Catalunya aquest dia: escudella, carn d'olla, torrons... El rostit, ens el saltaríem. Era el Nadal del 1975. Franco feia un mes que s'havia mort i els permisos estaven restringits. De fet, nosaltres confiàvem poder anar a casa per Cap d'Any i a última hora els salconduits van ser anul·lats.

L'àpat l'havíem de celebrar en una caseta, una mena de refugi de pastor, situada al mig del camp, entre es Castell i Sant Lluís, que uns de nosaltres tenien llogada i feien servir per canviar-se de roba o reunir-se els diumenges. La sala única estava equipada amb una cuina precària. Vam omplir d'aigua l'olla, hi vam introduir els ingredients imprescindibles que cadascú havia dut, i el gas va ser encès. La flama que va aflorar era petita com la d'un misto. En l'hora següent, el que presumia de cuiner va preparar les pilotes i els altres vam parar taula. Ens vam acostar a l'olla. L'aigua no feia cap intenció d'arrencar el bull. Un dit hi va ser introduït. Era una mica menys freda que quan havia sortit de l'aixeta. Feia bon dia, i vam sortir a prendre el sol. El fred i la gana ens van fer entrar. La flameta no s'eixorivia i les verdures i els elements carnis navegaven en perfecta quietud dins l'aigua impassible. La gana augmentava, i algú ja es penedia de no haver-se quedat a la caserna, on a aquella hora el dinar ja devia haver estat de sobres consumit. Es va obrir una ampolla de vi i després unes altres. En recordo la marca, que des de llavors he evitat: Paternina Banda Azul. Un va encetar els torrons. Després es va destapar xampany àcid i el conyac. De l'olla no sortia ni un indici de vapor. El sol va començar a declinar i aviat es va fer fosc. La casa no tenia gairebé llum. La més intensa sortia de l'esforçada flameta de sota l'olla, que semblava que ens implorés clemència. Algú va entonar una cançó que no tenia res a veure amb el cançoner de Nadal, sinó més aviat al contrari. Un altre va recordar que a la caserna devien estar a punt de servir el sopar. Vam fer el camí as Castell a les fosques, molts topant per les parets de pedra seca, mig caient i cantant.

En els meus posteriors viatges a Menorca no he pogut localitzar mai la caseta. O ha estat destruïda o ha estat molt transformada o no m'oriento. Un dia vaig visitar una exposició del fotògraf argentí resident a Barcelona Humberto Rivas, i jo diria que la caseta se'm va fer present en una de les seves imatges. Tenint en compte que Rivas sentia atracció pels paisatges arquitectònics desolats i atrotinats, podia ser ben bé el nostre refugi, el Nadal de l'any que Franco es va morir.