Desclot
La cara agra d'Aznar
La presidència del govern espanyol crea addicció malaltissa. Gairebé tots els llogaters s'han cregut que el càrrec és vitalici i hereditari. Més vitalici que hereditari. Quasi tots els presidents han designat a colps i a dit qui els succeïa i després s'hi han rebotat i revoltat. Adolfo Suárez se'n va anar pressionat pel mateix que l'havia fet encarregat, que va ser el rei Joan Carles. Suárez va fer un partit –el CDS– contra el seu expartit –la UCD–, que es descomponia sense treva. No se'n va sortir. Després, Felipe González, extret amb fòrceps de La Moncloa, va consentir que el succeís José María Aznar, però encara no ha deixat de tocar la gaita i de distorsionar els resultats aparentment democràtics del seu partit. Ha estat González qui ha ajudat més a portar Pedro Sánchez a la quinta forca. En temps mort José Luis Rodríguez Zapatero va arribar a la presidència per bombo i carambola: “¡Cinco millones de pesetaaaas!” Zapatero ha estat l'únic president que, sent tan poca cosa com era, va decidir continuar sent res. Pel que fa a Aznar, encara belluga. L'exlíder del PP es va comprometre a manar només dues legislatures i, pres de les pròpies arrogàncies, va cedir la vara a Mariano Rajoy pensant-se que era fava i que ell podria continuar exercint el poder des de l'ombra. No ha estat així. Fa vuit anys que Aznar brega contra Rajoy i ara, finalment, ha llançat la tovallola suada i ha renunciat a la presidència honorífica del seu partit. Sí que se sap que és pitjor. Més val que no torni!