Qui era Alfons Quintà?

Era un noi amb pocs amics, que va estudiar als Fossos (el col·legi de La Salle) de Figueres, un infant que feia entremaliadures fora del comú que farien esgarrifar qualsevol, i amb problemes de relació amb els nanos de la seva edat. La família tenia una botiga de sabates a la ciutat, el seu pare es dedicava al comerç, fent de viatjant de roba, però també, durant uns anys, va exercir de xofer de Josep Pla i acompanyava l'escriptor pel territori.

Alfons Quintà havia nascut a Figueres l'agost de 1943 i després d'acabar secundària ja se'n va anar a Barcelona a estudiar dret, periodisme i econòmiques i pràcticament ja no va tenir relació amb la seva ciutat natal. Amb 22 anys va obtenir la seva primera feina a Enciclopèdia Catalana, als 26 anys es va incorporar a la redacció del diari Tele-Exprés, també va passar per Ràdio Barcelona i el 1977 va obtenir un premi Ondas pel millor programa radiofònic. A partir d'aquí va desenvolupar càrrecs de responsabilitats en diversos mitjans de comunicació. Es va integrar a l'equip fundador del diari El País, i es va convertir en el delegat a Catalunya d'aquest rotatiu, fins a 1982, etapa en la qual també va portar la corresponsalia a Barcelona del The New York Times. Després Jordi Pujol el va nomenar director de l'empresa pública que prepararia l'arrancada de TV3. Un fitxatge curiós, perquè Quintà fins aleshores havia estat l'assot dels primers anys del pujolisme des de les planes d'El País. Després de TV3 i per mitjà de Lluís Prenafeta, va posar en marxa el diari El Observador i en va ser el primer director, també hi va durar poc.

Amb una trajectòria ben curiosa, passaria a tenir contactes amb la FAES, i es convertiria en un crític dur i obsessiu del nacionalisme català i del procés independentista. No el vaig conèixer, tot i que el vaig intentar entrevistar, sense èxit. A més, els companys periodistes m'ho desaconsellaven, deien que no s'ho mereixia i que era una mala persona. De fet, mai ningú me n'ha parlat bé i els que hi van treballar en són els principals detractors, per les males maneres amb què tractava la gent. Com deia un company periodista, al marge que hagi volgut abandonar el món de la pitjor manera possible, fent mal, difícilment ningú podia mostrar simpatia per un personatge polèmic i despòtic, que, segons tots els indicis, també seria un assassí.