En blanc i negre

Els amics que saben el meu interès per les pel·lícules antigues que no projecten enlloc em van dir: “T'has de fer de Movistar, hi és tot.” Pel·lícules en blanc i negre? “Tot.” Pel·lícules europees, no forçosament en blanc i negre? “Tot.” Japoneses? “Tot.” El fet que no em diguessin “totes”, que per concordança gramatical hauria respost a la meva pregunta, m'hauria hagut de posar en alerta, però el panorama totalitzador em va de totes maneres engrescar i em vaig fer present a una botiga Movistar. La dependenta em va comunicar que l'endemà passaria per casa un operari que em deixaria la televisió enllestida per veure-ho tot. “Pel·lícules en blanc i negre també? “Tot.” L'endemà, l'operari no va aparèixer, i durant tota la setmana següent, tampoc. Vaig anar a la botiga. Ho van trobar estrany. Van dir que passarien avís a l'empresa instal·ladora, que era diferent de la que la dependenta representava. Alguns amics i coneguts van detectar la meva impaciència: “Pren-t'ho amb calma que tampoc et perds gaire cosa.” Què voleu dir, que no hi és tot? “Home, tot, tot...” Els amics sempre compleixen la funció consoladora que se n'espera. Va venir el tècnic. Un fil connectat amb un altre del carrer va travessar diverses habitacions per anar a alimentar la televisió. Les parets de casa són blanques. El fil era negre. No en tenen de blanc? “No, però el pot pintar”. Deuen pensar en les cases que tenen les parets negres. El blanc i negre ha quedat limitat a les parets. Movistar diu que ofereix quinze mil títols de pel·lícules, però les que jo esperava són residuals o inexistents. “Ja t'ho havíem dit.” Ja ho hauria d'haver sospitat: “tot” era una hipèrbole preventiva.

Un vespre, mirant una pel·lícula de consolació, la llum se'n va anar. Vaig trucar a Endesa. Trigarien una hora i mitja a restablir el servei. Al cap de dues hores vaig veure des del balcó l'arribada d'una furgoneta de la companyia. Em pensava que els operaris obririen una tapadora del carrer, i van entrar a un edifici d'oficines. La llum va ser restablerta. Aquest matí, la llum s'ha tornat a apagar. Adéu ordinador, adéu tot. He vist uns operaris dins el portal de l'edifici d'oficines, i m'hi he acostat. Manipulaven un transformador enfonsat a terra. “Ja té llum.” Els he preguntat si era normal que el transformador que abasteix la zona sigui dins d'una casa, de la qual han de tenir la clau per accedir-hi. “Normalíssim.” Els he comunicat que en aquest carrer la llum se'ns en va sovint. “Com de sovint?” Hauria dit cinc vegades l'any però he dit tres per no ofendre'ls. “I d'això es queixa?” Ho han trobat normalíssim. Tot és normalíssim, però la primera part d'aquest article l'he hagut de refer tota a l'ordinador. La pel·lícula que em va quedar a mitges, no cal. Bon Nadal.