opinió
El bisbe que volia estar a l'alçada
Quan era petita, m'agradava saber que el bisbe tenia una germana. Era important, que hi hagués una figura femenina propera al càrrec episcopal. I em semblava positiu ser conscient que tenia família. El feia proper. La seva germana parlava com ell, i a mi em feia molta gràcia, la versió femenina del bisbe. Sempre he cregut que els alts càrrecs, si són dones, és bo que tinguin a prop homes que els aconsellin. I si són bisbes, també, encara més. Dones sàvies i que amb confiança els facin veure el que tota la resta amaga. Perquè a un bisbe se li amaguen coses. Sí, com a un president, o a un directiu: per protecció, per no molestar-lo, per no contrariar-lo. I per resoldre-ho sense dir-li.
Però al bisbe Camprodon se li escapaven poques coses de la diòcesi. Girona, plaça no fàcil, va ser el seu lloc durant 28 anys. Va ser el bisbe de Girona, i no el bisbe de Girona i d'altres llocs. Com Déu mana: no com ara, que els bisbes es van canviant de lloc cada dos per tres. Si fan el compromís amb la diòcesi, no haurien de marxar, demostrant així la fidelitat amb seu poble de la qual sempre parlen. Camprodon s'hi va estar. Li van sorgir problemes, i no de campanars per reconstruir, sinó de molts altres tipus. Era bonhomiós, però determinat. Hi havia capellans que no combregaven amb la seva línia. Tampoc no passarà a la història com el bisbe de les obres, tot i que no negligia el patrimoni.
L'any 2001, quan Girona va acollir la trobada europea de parròquies, va reconèixer que “l'Església havia perdut poder” i pes social a Europa, però ho veia com una oportunitat per descobrir la força de l'Esperit.
L'any anterior, el 2000, va dir clarament que la jerarquia eclesiàstica “no havia estat a l'alçada” ni durant els anys previs a la guerra, ni durant la guerra, ni després.
Li preocupava que l'Església no estigués a l'alçada i que traís l'Evangeli. Quan, de jove inconformista et queixaves de les incoherències eclesiàstiques i parlaves amb ell, t'asserenava: Jesucrist “és una altra cosa”, deia, i allargava la “o” de cosa, parsimoniosament. Li inquietava no ser coherent, i sentia que havia d'explicar molt bé què volia dir ser cristià, perquè certament era “una altra cosa”.
El seu pas per Girona deixa aquest leitmotiv: estar a l'alçada. Un llegat, el seu, exigent. Perquè estar a l'alçada vol dir escurçar molts privilegis i fer-se petit, petit.