L'estrella amb cua

Fa uns dies, en un dels primers sopars de la temporada de grans àpats coneguda com a festes de Nadal, per parlar-me d'un home que va morir fa molts anys, un senyor molt vell va començar dient que era d'abans que passés l'estrella amb cua. Una estrella amb cua és un cometa. El més famós de tots és el Halley. Ens visita cada 76 anys. L'últim cop, el 1986. El seu pas més famós, però, va ser el del 1910, la data a què es referia aquell senyor. En aquells anys hi havia molta afició a mirar el cel. Feia poc que hi havia l'Observatori Fabra a Barcelona; un xic abans, Patxot havia fet un observatori astronòmic a Sant Feliu de Guíxols, al terrat de casa seva. Però els canvis arribaven tan a poc a poc que, encara 9 anys després, Girbal i Jaume va publicar L'estrella amb cua, la primera de les tres novel·les de L'agre de la terra. Pot ser que sigui també per això que avui se l'ignora, perquè no ens parla de l'estrella amb cua des de la perspectiva del progrés, sinó des de la candorositat ingènua de la meravella. En fa literatura de cromo, tal com va dir Josep Pla elogiant-lo. La seva meravella és la de la visió dels pastors de fa més de dos mil anys, la de la mirada infantil quan es far cagar el tió o quan arriben els Reis, la de la bona gent d'ara fa un segle de casa nostra a causa del pas d'una estrella. També la de la bona gent d'avui que el pròxim setembre –o quan sigui– anirà a votar perquè pensa que encara tot és possible. Però avui, a molts de nosaltres el progrés ens ha malmenat. Vivim volent creure que la il·lusió passa pels regals i pels àpats, pel consum desmesurat, pels viatges low cost a Europa, a Nova York o a llocs exòtics. Com més remots, més exòtics. I pel reconeixement públic. I pels diners. Molts diners. I per aquest dimoni tan de moda que és el nostre ego. I així anar fent. Encara que no arribi la meravella.