Com a casa, enlloc

Hi ha un anunci de Casa Tarradellas en què un pare pregunta a la seva filla adolescent pel noi que s'ha firat, i ella l'informa que ha deixat els estudis, que no té feina i que l'únic que vol, simplement, és viure. És molt significatiu que aquest pare, que demostra la preocupació pròpia de tots els pares del Neolític ençà, sigui l'únic personatge negatiu; els altres, la filla festejadora, que li diu que és un pesat; la mare, que es posa de part d'ella, i fins i tot la filla petita, que se'n riu de tot plegat, són els personatges positius. I no cal dir l'inútil del pretendent, que esdevé el model a imitar. El relat actual, publicitari o polític, idealitza l'espavilat que ni estudia ni treballa, i que ha trobat una manera de viure indefinidament a costa de la família o de l'Estat; en canvi, qui planteja que cal la formació personal i l'aprenentatge d'un ofici és l'enemic a abatre. És una gran paradoxa, perquè, quan s'acabin els pesats com aquest pare que paguen sofertament com més va més impostos –o es cansin de fer-ho–, tot aquest món de fantasia caurà com va caure la torre de Babel. Mentrestant, per minimitzar el risc que surtin alumnes amb idees, amb iniciativa, o simplement amb ganes de treballar en alguna cosa, les llumeneres de la pedagogia propalen la idea que l'ensenyament obligatori comenci als 5 anys i arribi fins als 18. Després serà fins als 20 o fins als 28, i, no havent-hi ja deures ni exàmens, s'obtindran noves lleves d'individus molt preparats per no fer res més que viure. I cada cop serà més curt el camí que va de l'escola a l'Imserso.