El francès, mig veí

Entre Nadal i cap d'any a Llançà, Roses, l'Escala... el francès hi és llengua habitual. Els propietaris d'apartaments, bungalous i villas de fins a cinc-cents quilòmetres cap al nord vénen a passar-hi la setmaneta: la qualitat/preu d'aquí, particularment de la restauració, els és molt atractiva i no té competència a casa seva. Encara són atesos en general en la seva llengua, familiar a la majoria d'altempordanesos des del temps que el republicanisme, el lliurepensament i l'Enciclopèdia arribaven en francès. Per qui no la sàpiga, heus ací una anècdota verídica que exemplifica això que diem, viscuda a la Figueres d'abans de la Guerra. Són Fires de la Santa Creu. Vénen molts francesos convidats pel consistori. L'alcalde de Perpinyà que els encapçala pateix perquè li sembla que només hi ha un “intèrpret”: el professor de francès de l'institut. Quan comunica la seva preocupació al seu col·lega figuerenc, aquest, enriolat, li diu: “No us hi capfiqueu pas, a Figueres tothom sap francès llevat precisament del professor que dieu...” Tot té una explicació. Cert és que als instituts hi ha hagut eficacíssims professors de francès; tan cert com que, si no en disposaven, en nomenaven qualsevol d'altres matèries. En efecte, a l'Alt Empordà el francès ha estat llengua sabuda; abans que JR no digués mai a TV3 el cèlebre “Sue Ellen, ets un pendó!”, Dallas havia estat seguida doblada a París; a Figueres els televisors ja els venien equipats amb el sistema Secam francès a més del PAL espanyol. Després la cosa ha anat de baixa: no és que l'anglès substituís equitativament el francès; és que els joves van haver d'abandonar-lo en escoles i instituts on, suposadament, aprendrien l'altre... Fins i tot la cançó francesa més popular pautava la llengua que havia estat òbvia arreu del món culte durant dos segles. El 1969, encara amb el francès gaudint de centralitat, Jean-François Michael cantava a una britànica que, figuradament, s'havia fet: Adieu jolie Candy… Je regretterai, ton sourire et tes fautes de Français. Era versemblant que una jove anglesa de fa menys de cinquanta anys hagués après francès! Però de seguida, el 1973, Michel Sardou ja feia enamorar l'écolière de La maladie d'amour del charme innocent d'un professeur d'anglais. Als setanta aprendre anglès a França ja era guai i als instituts es consolidava el tòpic de l'atractiu dels professors de la llengua del pop, mentre la chanson anava quedant local, elitista i démodée. Tornem als turistes que ens visiten i paguen l'IBI als nostres municipis. S'han hagut d'habituar que en molts comerços, sobretot de franquícies, la dependència ignori el seu idioma; al principi, fa trenta anys, vivien amb desolació que la primera llengua d'occident durant tres segles comencés a ser ignorada pels cambrers joves, a quatre passos del seu exagone. Els més grans s'indignaven entrellucant la propera fi del (seu) món; s'han anat morint i els seus fills ja hi han posat pell morta.