Reptes

Quan veig les dones joves provinents d'altres països que porten les criatures de tres en tres, una o dues per banda i una altra dins el cotxet, sempre em qüestiono el mateix. M'admira la valentia amb què porten fills al món; suposo que confien que la societat on viuen els donarà aixopluc en tot i garantirà feina als seus fills en un futur proper. Encara que també els afectin els problemes de conciliació laboral i familiar, moltes d'elles es queden a casa a criar nens o, si treballen fora, les seves filles fan de mainaderes a les hores que no van a classe. No estan pas exemptes de les restriccions que afecten la sanitat pública d'aquest nostre país, però és lògic que pensin que els seus fills i filles en són ciutadans i ho tindran més planer que no pas elles, que han hagut d'emigrar cap a una terra on tenien més oportunitats i on han trobat bona acollida per part de la gent. Dic tot això perquè conec les dificultats que viuen. El que ja no tinc tan clar és si les mares d'aquest país nostre, netes o filles d'àvies que van patir força i que també han lluitat per uns drets de paritat ben difícils d'aconseguir se senten prou reconegudes i valorades ni si reben el suport social i econòmic que mereixerien a l'hora de criar els fills. L'altre dia un grup de dones joves, algunes d'elles mares, que han creat petites empreses autònomes relacionades amb el món de la cultura i l'emprenedoria i que fan més hores que un rellotge, deien sentir-se escanyades fiscalment. Falten mesures de reequilibri i de compensació, a l'hora d'aplicar impostos i de concedir prestacions socials. D'altra banda, ens costa demanar ajut o reclamar el que ens correspon, i això provoca situacions injustes. Sovint ens autocensurem a l'hora de reconèixer que cal controlar bé els ajuts per evitar abusos o situacions de greuge, i costa dir-ho sense aixecar recels. Sempre en sento parlar sotto voce, d'aquests temes, però hi ha un temor bastant generalitzat que l'estat del benestar arribi a convertir-se en una càrrega insostenible. El panorama que ha deixat la crisi continua sent preocupant: hi ha moltes famílies amb salaris insuficients que tenen problemes per arribar a final de mes, però no són prou pobres o els fa vergonya anar a serveis socials. Potser sí que les situacions difícils fan moure de la zona de confort i obliguen a espavilar-se amb estratègies noves. Tanmateix, necessitem polítiques que millorin la situació d'empobriment familiar i dels joves. N'hi ha un gruix importantíssim amb poques sortides laborals o amb una feina precària. I si els que estan més preparats es veuen obligats a emigrar, què faran els que no s'hagin format prou? Els que acaben l'ESO i no han après cap ofici? Comença a ser hora que apliquin polítiques de formació i d'ocupació més eficaces, fins i tot abans dels 16 anys. L'Estat espanyol sempre s'ha resistit a controlar bé les despeses de l'administració central, a rebaixar el pressupost de defensa i augmentar les prestacions socials. Probablement aquest sigui un dels reptes més grans que haurà d'assumir la nova república catalana.