Rotondes de gener

Fa un any, estava saltant de la Cerdanya francesa a la catalana quan l'expresident Mas feia la roda de premsa del seu “pas al costat”. (La dèria per les expressions particulars no té fi). Entràvem a Puigcerdà quan la ràdio del cotxe va tornar a connectar-se a un dial català. Vam aparcar a la sortida d'una rotonda i vam restar, muts i atents, a l'espera de l'anunci. Ara que ho escric, això que ens aturéssim a la vora d'una rotonda, on es poden prendre sortides però també donar-hi voltes sens fi, té algun sentit premonitori. Vam escoltar Mas i les seves habituals reiteracions discursives i vam quedar veient visions. Des de la nit abans havíem estat desconnectats. De bursada, ens havia esclatat als morros un tros de notícia. La sensació quasi física de la sorpresa davant d'una decisió que el dia abans no s'ensumava deu ser el més similar a l'efecte que tenien els avis quan coneixien un fet (accidents i atemptats al marge). Ara, connectats les 24 hores –que no vol dir més ben informats– i envoltats de soroll, calen esforços a consciència per fugir-ne. Aquest bombardeig globalitza les pors: anant en metro cap a Santa Coloma, un home i jo vam detectar una motxilla infantil sota un seient, abandonada. Jo intentava no muntar-me pel·lícules quan ell em va suggerir que potser hauríem d'avisar el conductor, per la hipotètica perillositat de la bossa. “Però si no n'hi ha, de conductor, en aquesta línia...” I vam entrar en un bucle de diàleg prou còmic per fer-nos passar les temences.

En seguir-la per la ràdio, diria que vam escoltar la intervenció de Mas més atentament que de costum. A prop d'aquella rotonda, em va semblar un desllorigador circumstancial que no deixava de ser una fugida endavant i ja ho trobarem. Les febleses de la majoria sobiranista són les mateixes que aleshores. Puigdemont ja ha dit que no serà el candidat del PDeCAT de les properes eleccions, que no s'ensumen lluny, i farà, per tant, el seu pas al costat. Al cap d'un any, ningú vol ser el primer a descavalcar del referèndum perquè faria lleig, però molts admeten –amb la boca petita– que no és clar com fer-lo. Esperarem la propera rotonda.