Enfadats

Obama parlava bé. Trump no és que no parli bé, però és que a més parla enfadat. Com Putin, com Aznar, com García Albiol, com Carlos Carrizosa, aquell diputat de Ciutadans al Parlament de Catalunya que sembla enfadat per sempre. Alguna vegada deuen riure, però fa tot l'efecte que serveixen molt bé d'exemple si es tracta d'argumentar que en aquest món hi ha gent que pot riure sense deixar d'estar enfadada. A l'altra banda, sembla també que l'Anna Gabriel i en Pablo Iglesias són dels que no els costa gaire enfadar-se. Però els toca dissimular-ho més perquè en aquest racó de món, Catalunya i Espanya, l'esquerra té com a primera necessitat convèncer, mentre que la de la dreta és aguantar. A Espanya més que a Catalunya. Per raons històriques òbvies que podem resumir en la voluntat de fer saber a tothom qui és que té de debò el mànec de la paella. És per això també que voler fer notar que s'està enfadat no és exclusiu dels polítics. Deixo de banda, és clar, aquella gent que s'enfada contínuament per raons de caràcter, però el cas és que avui, a més, hi ha professionals de la irritació entre molts assalariats, siguin o no càrrecs intermedis. Jo mateix n'he conegut unes quantes i uns quants a l'ensenyament. Tant és. De fet, costarien de trobar activitats professionals on no hi hagi gent que s'enfada fàcilment, sobretot, és clar, si parlem d'activitats on els treballadors són funcionaris. M'afanyo a escriure que hi ha excepcions. Moltes. Però els motius de tanta irritació? L'orgull, la prepotència, la inseguretat, els problemes personals, l'estrès, la precarietat laboral, els salaris. Avui, en tot cas, l'amabilitat es veu com una conseqüència de la hipocresia o com una feblesa. I potser sigui per això que cotitza tan a la baixa.