Franco, Franco, Franco

La historieta ha passat desapercebuda, però paga la pena destacar-la com a paradigma de l'Estat que patim. El jutjat contenciós número 4 d'Alacant ha ordenat paralitzar el canvi de les denominacions dels carrers de la ciutat que encara fan apologia del franquisme, del falangisme o de motius vinculats al bàndol rebel de la darrera guerra dita civil. El juliol del 2016 el consistori va decidir substituir aquests records reivindicatius en aplicació estricta de la llei de la memòria històrica de 26 de desembre de 2007. És a dir, nou anys més tard, perquè, mentrestant la majoria municipal del Partit Popular no havia considerat necessari ni prioritari complir la llei. Però, després de la decisió del ple, el portaveu del mateix PP, Luis Barcala, va presentar un recurs demanant que tot quedés aturat perquè el recanvi introduïa en el nomenclàtor municipal “figures representatives del comunisme i l'esquerra”. La jutgessa ha decidit finalment, doncs, paralitzar els canvis i ha ordenat “restablir les plaques anteriors”, en considerar que cal esperar la resolució del recurs i que “no hi concorren raons d'urgència”. Tot el tràmit legal sembla asèptic i raonable. Però la història retrata a l'oli el cas espanyol. No hi ha “raons d'urgència” per substituir plaques de carrer franquistes després de quaranta anys de la mort del dictador i deu de l'aprovació de la llei de memòria històrica. Hi prevalen “les garanties legals”. I la llei, que no té pressa, recupera la dictadura als ulls de tothom.