De set en set
Al caixer
Dissabte passat feia cua davant d'un caixer automàtic exterior d'una oficina bancària pròxima al mercat de Girona. Hi havia força gent. Una dona va comentar que fins feia un parell de caps de setmana estava obert el vestíbul de l'oficina on hi ha els caixers automàtics interiors. Per què estava tancat? La mateixa dona va dir que deu ser perquè, si et roben a dins, l'entitat bancària se n'ha de fer responsable, però no si el caixer és a l'exterior. Si és així, podria ser, però, per què fins fa poc eren accessibles els caixers interiors? Va intervenir un home: no deu ser que volen evitar que hi hagi persones que usin l'espai per dormir-hi? Això quan, havent arribat el fred, ho necessiten més. Podria ser. L'home hi va afegir que, en qualsevol cas, hi ha molta gent sense sostre i molts de sostres sense gent. Una injustícia que va suscitar un murmuri de desaprovació entre els que fèiem cua davant d'aquell caixer automàtic, d'on volíem treure diners per aleshores comprar menjar. No ens n'hem de sentir culpables. Però, precisament en contra seu, tampoc hem d'assumir el cinisme del discurs que ens diu que, per mantenir el nostre nivell de benestar, és inevitable el malestar d'uns altres, que, essent cada cop més, són considerats un excedent. Això és inacceptable, com ho és el món en què vivim. No és bonisme. És el sentit moral mínim. No voldria fer metàfores, sinó parlar de realitats, però si aquells que no tenen casa no poden protegir-se a l'oficina d'un banc, on s'especula amb els diners i es crea una riquesa que comporta misèria, sabem que hi ha milers i milers de persones que tenen tancades les fronteres d'Europa i que es moren literalment de fred. És un escàndol. I sí que hi podem fer alguna cosa: exigir un altre capteniment als governs, actuar per no cedir a la impotència.