L'excusa de la conferència

Dos seients buits avui en la sisena conferència de presidents, el de Carles Puigdemont i el d'Iñigo Urkullu. I totes les mirades posades sobre el primer. El president de la Generalitat, que ja havia anunciat de fa temps que no assistiria a la trobada, ha remès una carta al seu homòleg espanyol, Mariano Rajoy, explicant les raons de l'absència. Puigdemont hi argumenta que, més enllà de la posada en escena, aquest tipus de convocatòries no tenen “cap resultat productiu ni satisfactori”. I insisteix que Catalunya “s'ha guanyat tenir una relació bilateral amb el govern espanyol”. En la missiva, el president de la Generalitat reitera la disposició al diàleg de l'executiu català per abordar el referèndum o bé per parlar de les qüestions que afecten el dia a dia dels catalans i etziba a l'executiu del PP que “per desgràcia, fins a aquest moment, el seu govern s'ha negat a afrontar-ho de manera verdadera”.

El moviment de Puigdemont en forma epistolar pretén avortar d'entrada el discurs victimista que, de segur, farà l'executiu estatal després d'haver fracassat en el seu intent de conduir la Generalitat cap als redescoberts organismes multilaterals. Uns òrgans que als populars no els ha donat la gana de reunir des de l'any 2012 i que, a més, es vol que abordin la reforma del finançament, que en compliment de la llei s'hauria d'haver revisat fa dos anys.

L'estratègia del PP s'ha estavellat. I avui en culparà, amb tota probabilitat, la Generalitat. Però la conferència de presidents és només una excusa. Un pretext fotogràfic per justificar la manca de diàleg amb el govern català. Una escapatòria multilateral per seguir, com fins ara, sense abordar el referèndum. Tot i nombrosa, la instantània d'avui a Madrid no canviarà res de res. Demà un 80% dels catalans continuaran pensant que la sortida al procés que viu Catalunya passa per una consulta. El no de Rajoy, per descomptat, es mantindrà. I algú encara es permetrà el luxe de parlar de diàleg.