La reconducció

La història retindrà aquestes dues dates. El juliol del 2015, el rei d'Espanya va treure la impressió, després d'estar-hi parlant més d'una hora en privat, que l'actitud del president Mas era “irreconduïble”; almenys, això és el que va revelar immediatament després Miguel Ángel Revilla, un polític bocamoll que encara té càrrec. Al cap de mig any, Mas encara no havia estat reconduït, però sí va ser aconduït “a la paperera de la història” per causa de moviments tàctics dins el bloc sobiranista; dit en termes militars, va ser una baixa provocada per foc amic, almenys aparentment. El qui era motor del procés, referent internacional i capital polític imprescindible va fer “un pas enrere”, és a dir va plegar, en un moment en què qualsevol observador imparcial hauria cregut que, si la salut o els vots no ho impedien, tenia no sols el dret sinó el deure d'acabar el que havia començat. Si aquest era el preu a pagar a canvi d'estabilitat parlamentària i de cohesió en les files de la tropa mobilitzada, va ser molt mal negoci. Era previsible llavors, i s'ha comprovat després, que la inestabilitat augmentaria i que la desorientació també. I és que, en moments de conflicte, hom supera les divisions i fa costat als líders, no els liquida. Per això, quan d'aquí a un temps l'historiador intenti entendre com van anar realment les coses, es preguntarà si no va haver-hi cap intervenció externa que reconduís la situació, ja que dubtarà que tantes renúncies i tants desconeixements, tants errors de càlcul i tantes negociacions fallides s'esdevinguessin espontàniament.