Puigdemont al Romea

Els dilluns no fan funció al Romea, i el president de la Fundació del Teatre, l'actor Carles Canut, hi organitza actes de caràcter cultural o polític. El que més recordo és la conferència de Jordi Pujol sobre Bertolt Brecht. L'obra que s'hi presentava aquells dies passava en un ring i l'expresident la va fer entre les cordes. Encara faltaven un parell d'anys per la confessió, i el teatre era ple fins dalt. Dilluns passat va pujar a l'escenari Carles Puigdemont, president de la Generalitat i líder del partit que ha substituït el que Pujol, segons els seus dirigents, va fer impracticable. Ara al Romea s'hi representa Shakespeare. Hi havia una estructura vertical de fusta a l'escenari que no sabies si pujava o feia llenya. La dona del president havia estat actriu. A Girona, ciutat on ell havia exercit d'alcalde, el Teatre Municipal i l'ajuntament comparteixen edifici i porta d'entrada. Ara, Puigdemont al Romea. Arthur Miller, autor d'un llibre sobre l'art d'actuar aplicat als polítics, hauria vist confirmades les seves apreciacions. O potser no: els polítics són més actors en tribunes lluny de l'escenari teatral. Pel Romea també hi havia passat José Montilla quan era president. Va aprofitar per explicar la seva vida, estòlid i sense cap afectació, encara que a mi em va fer la impressió que llegia un text escrit per un altre. Al teatre, realitat i ficció es fan confuses, i més després de Pirandello.

Puigdemont va estar brillant quan va explicar per quins motius no assistiria a la reunió de presidents autonòmics que Mariano Rajoy havia convocat per l'endemà. És molt senzill: en realitat ja actuem “com si” fóssim independents, i més després de l'expressió de sobirania del 9-N i el mandat del 27 de setembre de fa dos anys. El 2017, va dir, no és l'any posterior al 2016 ni l'anterior al 2018 sinó que és l'any de la veritat, l'inicial d'una nova era per a Catalunya. Va increpar el públic: “Els vostres nets us preguntaran: què fèieu l'any 2017?” Què fèieu per implicar-vos en el procés i assegurar-ne l'èxit final. Aquestes preguntes fan una mica de mal perquè sempre penses que no fas prou i podries fer més. Però què més? Potser, en el meu cas, no ser de vegades tan escèptic? No m'he perdut, de totes maneres, cap concentració, faig “com si” fos independent i vaig al Romea, a deixar-me engrescar pel president. A la seva disposició. Ara: segueixo no veient-ho tan clar com ell. El referèndum se celebrarà, pactat o no amb l'Estat, serà vinculant i les potències estrangeres, que ara callen com mortes, en reconeixeran el resultat, que serà afirmatiu. Em fa molt l'efecte que Puigdemont sap coses essencials que per prudència i estratègia no ens explica. El primer acte el vivim, el tercer sabem de què va, però ens falta el segon. Som personatges en cerca de país. Amunt i endavant.