Opinió

Tribuna

Leonard Cohen

“Sempre he cregut que Cohen era un home que va emprar el seu cant com una sort de lletania

Hidra, en plena mar Egea entre el golf Sarònic i l'Argòlida. Agost de 1987: 42 graus a l'ombra. Enfilo illa amunt, darrere meu la rada, tot resseguint un petit camí que mena a l'antic poble de Kiafa –topònim que ens revela el seu probable origen albanès i mirador privilegiat en direcció a la badia–. En el meu record, remot en la distància, l'imponent barranc que talla en dos l'orografia i el blanc especular de desenes de petites llars tradicionals.

Viatge i memòria: recordar és com mirar a través del marc d'una finestra. I va ser a través d'una finestra –diuen– que Marianne Ihlen va contemplar a la mateixa Hidra un ocell que va esdevenir el protagonista metafòric d'una de les cançons canòniques de Leonard Cohen: Bird on the Wire. Grècia, en l'escala de valors del cantautor de Mont-real, ocupava un lloc central: “Quan vaig arribar a Grècia em vaig trobar càlid per primer cop a la vida.” L'entenc bé. Ara, farà trenta anys, jo hi vaig descobrir un matís particular i únic de la llum mediterrània.

Cohen és una part de la meva biografia. Diuen que tots tenim una banda sonora: algunes de les seves cançons formen part del meu esperit poètic. No puc deixar de pensar pas en alguna de les darreres composicions, per exemple, la subtil Alexandra Leaving, en homenatge a Kavafis entorn del seu crepuscular Els déus abandonen Antoni. En aquest sentit, és la seva una veu que t'embolcalla com un vellut porpra en el color. Una veu que troba en la ironia el contrapunt –just i necessari– a la tragèdia d'existir.

En una època on predomina la pressa –el temps és or, i ara més que mai– i la fútil banalitat, el seu cant és un refugi. Però ja ho era abans, quan vaig trobar consol en l'expressió: “Bé, no hi fa res, som lletjos però nosaltres tenim la música” a l'encomiable Chelsea Hotel. De fet, sempre he cregut que Cohen era un home que va emprar el seu cant com una sort de lletania. Els seus concerts –la seva poesia– eren la posada en escena d'una litúrgia on es creava una estranya síntesi fins al punt de fer veritat el pensament de Theodor Adorno, en què la música era la metafísica de l'art.

Ara el vell poeta de veu greu s'ha reunit amb Marianne Ihlen, companya de ventures a l'Hidra de la dècada dels seixanta, traspassada just el passat mes de juliol. Quin és el destí de l'Eros un cop aquest es fon en l'oceà del temps? En qualsevol cas, poc abans de morir ella, Cohen li va adreçar una emotiva carta plena d'intuïció respecte al seu destí immediat: “Marianne, hem arribat a aquest moment en què som tan vells que els nostres cossos s'estan desintegrant; penso que et seguiré ben aviat.” És la vida un viatge enlloc. Tothom ho sap.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.