El trompetista de Cracòvia

Cracòvia, a Polònia, és una ciutat molt bonica. L'exemple perfecte d'un ideal o idealitzat nucli urbà del centre d'Europa. A la gran plaça, que sembla pensada per celebrar-hi fires de Nadal enfarinades amb una mica de neu, hi ha la catedral, de la qual emergeix un campanar altíssim. De vegades em penso que és fruit d'un somni: cada hora en punt, de nit i de dia, un soldat puja al capdamunt de la vertical i fa sonar una trompeta. Vaig llegir que el costum es remunta a un fet històric que ara no recordo. Del campanar es devien haver albirat moviments de tropes enemigues que van facilitar algun acte heroic dels ciutadans. Podria ser. Al voltant de la plaça hi ha, a l'estiu, tot de restaurants a l'aire lliure, i els clients que en fan ús esperen el toc puntual de la trompeta.

Vaig anar a Cracòvia amb tren des de Varsòvia, la capital del país. Un matrimoni americà amb fills ocupava el mateix departament. Ell era dentista a Chicago. Els seus orígens familiars es localitzaven a Cracòvia i hi tornava després de la diàspora provocada pel nazisme. Vaig entendre que era jueu.

A pocs quilòmetres hi ha el camp d'Auschwitz. Uns autobusos hi duen. Hi vas d'una manera i en tornes d'una altra: l'estació terminal del tren, les torres de vigilància, els filferros, els barracons, les maletes, els cabells, els trossos de pell, els queixals d'or... Els forns crematoris. No m'ho pregunto jo: s'ho pregunta tothom. Els habitants de Cracòvia no van tenir mai notícia d'Auschwitz? Van seguir, com si res, celebrant la fira de Nadal i consumint sopa de remolatxa als restaurants de la plaça? El trompetista, des de tan amunt, no va veure senyals de fum, no va ensumar les xemeneies? I els trens: on descarregaven els passatgers els que tornaven buits? També hi havia la por, és clar.

L'altre dia algú va publicar al Twitter una fotografia que presentava un grup de gent fosca i espellifada al voltant d'un tren, enmig de la neu. El comentari que l'acompanyava deia: “Ignorava l'existència de fotografies en color d'Auschwitz”. Era una ironia: la imatge corresponia als refugiats que volen passar a Europa i que es troben encallats a Grècia i als Balcans en l'hivern més fred. Els més sensibles reneguen de l'Europa que ho permet i dels seus polítics. Els seus polítics, de dreta o esquerra, els hem votat nosaltres. Nosaltres: els que seguim anant als restaurants equipats amb estufes i fent com qui sent campanes o sent trompetes. Diem “refugiats” per tranquil·litzar-nos: no tenen cap refugi. Els fills dels dentistes ens preguntaran: “I vosaltres, no ho vau veure, des de ran de terra o des dels campanars? I com que sí que ho vau veure, perquè presumiu d'informació, de fotos i de Twitter, què vau fer? Escriure articlets? Quines noves pors us tenallen?”