La subversió de la política

Vivim en una època medi­o­cre, política­ment par­lant. En el declivi de les grans ide­o­lo­gies no hi és pas ali­ena la per­cepció d'un des­pres­tigi evi­dent de la política, eclip­sada en aquests temps per una apo­lo­gia des­car­nada dels interes­sos indi­vi­du­als en detri­ment, para­do­xal­ment, d'allò que jus­ti­fica la seva raó de ser: una pràctica diària, efec­tiva, sub­or­di­nada en tot moment als impe­ra­tius del bé comú.

Òbvi­a­ment, aquesta afir­mació a molts els sem­blarà tan ingènua com irrisòria, immer­sos com estem en una rea­li­tat que la con­tra­diu en un sen­tit exac­ta­ment con­trari. No ens espla­ia­rem pas aquí en els dar­rers casos de cor­rupció política, en l'impacte sobra­da­ment jus­ti­fi­cat que aquests fets han cau­sat en el si d'una opinió pública a vol­tes més fas­ti­gue­jada o en les pos­si­bles res­pos­tes a una cor­rupció de caire trans­ver­sal que gan­grena tot el nos­tre sis­tema polític i que, de retruc, palesa també les misèries d'un règim que en essència no dóna més de si.

De fet, m'interessa més aquí remar­car l'impacte, o els estralls si es vol, que aquesta dinàmica sus­cita quant a la per­cepció de la política en abs­tracte, sot­mesa a una per­ma­nent degra­dació que no només des­vir­tua ine­vi­ta­ble­ment el seu sen­tit ori­gi­nari, sinó que buida també de con­tin­gut la raó de ser de la ciu­ta­da­nia i, en con­seqüència, con­ver­teix en una farsa els sis­te­mes democràtics.

Aquesta reflexió con­vida a efec­tuar un plan­te­ja­ment dia­me­tral­ment opo­sat a la con­cepció nega­tiva a la qual, com­pren­si­ble­ment, es veu abo­cada avui dia la política; em refe­reixo a aquell plan­te­ja­ment clàssic, aris­totèlic i essen­ci­al­ment repu­blicà, que no dubta a defi­nir la política com una part con­subs­tan­cial de l'ètica –de fet, la pràctica més excel·lent de la vir­tut– i, per això mateix, la pedra angu­lar sense la qual no és pas pos­si­ble cap tipus de rege­ne­ració democràtica. Una defi­nició que no pot adme­tre per aquesta raó el pres­supòsit fals de la seva iden­ti­fi­cació com a pràctica ine­vi­ta­ble­ment cor­rup­tora ate­sos els seus lli­gams irre­me­ia­bles amb l'exer­cici del poder. L'accep­tació incon­di­ci­o­nal d'aquest tòpic, esgri­mit vol­gu­da­ment i amb escreix en totes les èpoques d'infra­va­lo­ració màxima dels valors humanístics, arre­larà com és lògic amb molta més força en aque­lles soci­e­tats més des­po­li­tit­za­des, és a dir, allà on la cul­tura democràtica roman més afe­blida perquè sig­ni­fica negar incons­ci­ent­ment i a pri­ori tota cre­di­bi­li­tat en l'espai públic, alhora que inva­lida d'aquesta manera allò que fona­menta l'existència de l'estat democràtic: la dig­ni­fi­cació de l'ésser humà com a ciu­tadà mem­bre de ple dret d'una comu­ni­tat política.

No obs­tant això, la crisi esdevé gene­ral quan la pri­ma­cia dels valors ètics –i, en con­seqüència, de la política com el seu màxim expo­nent–, ha que­dat rele­gada a segon terme per la subs­ti­tució d'altres valors essen­ci­al­ment opo­sats i amb els quals es regei­xen la tota­li­tat de les acci­ons de la comu­ni­tat. És a dir, quan l'interès dels grans nego­cis pri­vats ha imbuït en una soci­e­tat qual­se­vol el reco­nei­xe­ment de la supe­ri­o­ri­tat abso­luta dels valors mate­ri­als, és ales­ho­res quan el poder econòmic s'eri­geix en la instància decisòria per excel·lència, i per això mateix difu­mina tota ide­o­lo­gia i redu­eix a la mínima expressió pos­si­ble l'exer­cici de la política, la pràctica del bé comú, per la pràctica de l'interès indi­vi­dual mit­jançant el con­trol de l'únic poder amb capa­ci­tat sufi­ci­ent per dis­pu­tar-li l'hege­mo­nia social: em refe­reixo al con­trol de la res publica –el ter­reny natu­ral de la política–, i a la seva imme­di­ata invasió i poste­rior adap­ta­bi­li­tat en un espai més d'exe­cució dels grans nego­cis pri­vats. S'assis­teix així ine­vi­ta­ble­ment a un procés de sub­versió gene­ra­lit­zada que per­met l'extensió a gran escala del feno­men de la cor­rupció, errònia­ment iden­ti­fi­cada amb la pràctica política perquè, d'acord amb l'argu­men­tació expo­sada, la cor­rupció només és pos­si­ble allà on la política roman absent.

D'aquesta con­clusió se n'extre­uen d'altres d'estre­ta­ment rela­ci­o­nes entre si i que afec­ten de ple la mateixa defi­nició de la classe política, ina­pli­ca­ble a tots aquells indi­vi­dus que uti­lit­zen l'espai dels poders públics com a sim­ple modus vivendi o com un mer ins­tru­ment per pro­gres­sar en un moment deter­mi­nat. Par­lem aquí d'una oli­gar­quia de pro­fes­si­o­nals del poder públic, hos­tils per defi­nició a la pràctica política i sense cap tipus de poder de decisió sobre la instància decisòria última, la rea­li­tat econòmica, ele­vada a legi­ti­mi­tat suprema en les soci­e­tats actu­als. Ales­ho­res, caldrà pre­gun­tar-se si la crisi que tena­lla l'actual sis­tema és con­seqüència no tant d'una deter­mi­nada pràctica política o de la política per ella mateixa, sinó pre­ci­sa­ment de la seva cla­mo­rosa absència.