Tintinaires

L'associació que aplega els aficionats catalans als àlbums de Tintín, els tintinaires, es diu 1001. L'empresa que custodia els drets del seu autor, Hergé, és eficaçment persecutòria i no permet cap utilització d'ell o dels personatges que va crear sense el seu permís, i pagant molt. 1001 sona Milú, el gos de Tintín. L'empresa o no se n'ha adonat o no té res a fer davant la mostra d'enginy. Ara s'ha publicat el llibre Tintinaires de Catalunya, sobre la implantació de Tintín al país, amb pròleg del president Puigdemont, un tintinaire. Els autors m'hi fan sortir per una intervenció meva en un programa de ràdio de Jordi Tardà. M'hi acompanyen Josep-Lluís Carod-Rovira, Miquel Calçada, Antonio Franco, Joan Laporta, Rafael Vallbona, Quim Monzó, Artur Mas, Màrius Serra, Miquel Iceta... Tots, i molts més, tintinaires. Encara bo que no em qualifiquen de tintinòleg. Tintinòleg és aquell que se sap de memòria tots els tintins i fa disbarats per aconseguir-ne edicions rares, i jo no arribo ni vull arribar a tant. Tintinaire, i encara. M'incomoda parlar de les excel·lències que trobo als tintins. El meu pare era un excel·lent i documentat dibuixant de còmics, adreçats gairebé tots al mercat britànic, i mai no li vaig celebrar l'obra com davant seu feia amb la d'Hergé que ell mateix em comprava. Coses dels fills que fan angúnia i fan caure la cara de vergonya quan ja no hi ha remei. Per això estic mig d'acord amb aquells que quan Hergé va merèixer els honors de la Fundació Miró van signar en contra d'una consideració que s'escatimava als autors d'aquí. Mig d'acord, dic, perquè els signants només pensaven en ells i en el seu fred de peus, no en el pare i tants com el pare que seguien la tradició dels grans dibuixants catalans i van haver d'exiliar l'obra per no passar gana.

Albert Jané, exdirector de Cavall Fort, diu al llibre que troba una mica encarcarades les traduccions que Joaquim Ventalló va fer de Tintín. Hi estic d'acord. Quan del castellà vaig passar al Tintín en català el vaig trobar artificiós, antic, noucentista. En canvi, els que d'entrada van llegir els àlbums en català defensen aquelles traduccions a mort. Cosa que demostra que pel que fa als idiomes tot és qüestió d'habitud. Els del català light i alguns mestres, escriptors i membres de l'IEC ho haurien de considerar.

Alguns insisteixen en el tòpic que Tintín era mal periodista perquè mai no va escriure cap crònica. Ja em perdonaran: Tintín és l'expressió del periodisme del jo. Els seus àlbums són les seves cròniques, amb ell com a personatge central. Antonio Franco diu que per aquesta implicació potser no l'hauria contractat, però que en canvi sí que ho hauria fet pel seu rigor. I per l'honestedat, la generositat i tantes coses exemplars per als periodistes.