El castellà als EUA

Amb l'arribada de Trump al càrrec hem pogut veure com s'ha generat una polèmica arran de la desaparició de la llengua castellana del lloc web de la Casa Blanca. Sigui una qüestió estrictament tècnica o bé una acció premeditada, el que és més interessant des del nostre punt de vista és analitzar la repercussió que ha tingut aquest fet a Espanya. La presidenta d'Andalusia, el president del govern espanyol, els diaris de Madrid –alguns dedicant la portada sencera a l'assumpte– i polítics de tots els colors han expressat, amb un plany unànime, un lament corprenedor en defensa de l'idioma que parlen el 13% dels nord-americans. Algú que no conegués de res Espanya, veient tot aquest espectacle, podria pensar que és molt lloable la consciència d'aquest estat pel que fa a la defensa de la diversitat cultural i el respecte dels drets lingüístics dels ciutadans. En canvi, tots nosaltres sabem que aquesta comèdia té molt més a veure amb el supremacisme que amb la preocupació per les minories. Per entendre aquesta dèria, no cal pas remetre'ns a la conquesta d'Amèrica o a la dictadura franquista, sinó que en fem prou amb el que poden veure els nostres propis ulls avui dia. Espanya només defensa el bilingüisme allà on és útil per a l'expansió del castellà en detriment de les altres parles, sigui als EUA, als Països Catalans o al País Basc. En canvi, en els territoris on la imposició de la llengua imperial ja té la feina feta, s'acaba de cop l'interès pels drets dels parlants. Ja podem anar esperant asseguts la portada de l'ABC reclamant respecte per la llengua asturiana o les declaracions de Rajoy exigint al govern peruà que es tingui en compte el quítxua. Tampoc ningú no preveu que el ministre d'Afers Exteriors interpel·li l'Elisi preocupat per la vitalitat del català al Rosselló, ni que Susana Díaz s'indigni perquè la nostra llengua continua prohibida al Congrés dels Diputats. Ara fan cara de fàstic perquè han tastat el regust amarg de la pròpia medicina.