García-Millo

En aquest mateix espai, fa uns dies Xavier Cortadellas parlava dels polítics que sempre estan enfadats. Com és natural, entre els exemples distingí el senyor García A., el més alt entre els populars catalans. I, talment, costa veure somriure aquest martell d'heretges, situat en la dinàmica de renyidor oficial del regne. Sens dubte, és el més fidel seguidor del seu valedor Jorge Fernández Díaz, de qui és deixeble avantatjat.

Ara, diuen, als ultraconservadors espanyols els convé donar una altra imatge a Catalunya i decideixen l'estratègia d'una operació diàleg en què l'estètica de García A. pot quedar descavalcada. Es comença a especular amb nous lideratges i, sobretot, amb gent que fins i tot sàpiga somriure. Els noms són en llistes que alguns entesos porten a les butxaques. Les cares de pomes agres no convenen i els discursos de l'actual camada són poc escaients.

El gironí Enric Millo és la primera aposta per noves maneres i vol representar el somriure del règim. Té un estil propi, es mostra proper i coneix la gent que fa política a Catalunya. A més, és capaç d'explicar un acudit i fins de demanar un esmorzar de pernil a la inesgotable Mònica Terribas.

Però la ideologia del Partit Popular és prou encarcarada per entendre de bones maneres i saber que el diàleg és molt més que un somriure escaient. Darrere les formes, segueix existint el discurs de l'espanyolisme més ranci, aquell que és capaç fins de jugar amb la desgraciada mort d'una nena a Blanes per riure's del viatge de Puigdemont a Brussel·les. L'ombra ultra és massa llarga i tot demostra que García A. i Millo són dues cares de la mateixa moneda.